Infantesa i felicitat

“Segons sembla, uns investigadors britànics van fer un estudi en què es relacionava la felicitat amb l’edat. Després d’entrevistar centenars de participants de diversos països, van arribar a la conclusió que la felicitat té forma de “U”. O sigui, la infantesa i la maduresa serien les etapes més felices de la vida, mentre que l’etapa adulta jove no ho seria tant.”

Mentre la Berta parla, les amigues assenteixen a les seves explicacions. La majoria d’elles està d’acord que la infantesa ha estat, fins ara, la millor etapa de la seva vida.

Ara bé, la Carme no hi està gens d’acord. Segons ella, la infantesa és precisament el període de la vida al qual no tornaria “ni farta de vi”. Quan ho diu es crea un gran rebombori. Les amigues reaccionen amb comentaris com: “És el període més bonic de la vida”, “No hi tens cap preocupació”. “Tot està bé.” “No hi ha desenganys, ni tristeses.”

La Carme no se’n sap avenir. I pregunta com poden trobar tan bonic un cicle del qual ella recorda sobretot la incomprensió. Assegura que un nadó és un full en blanc que ho té tot per descobrir, tot per aprendre. Un full on s’anirà escrivint una vida. I cada cop que el bolígraf escrigui una sola línia li farà mal. Recorda que, de ben petita, no deixava de fer-se preguntes. Qui eren aquells que anomenava pares? Per què la seva família era aquesta i no una altra? I, ella, qui era? Per què estava aquí? On era abans? I la gent? N’hi havia molta o poca? Eren només uns quants que els traslladaven i feien veure que eren molts?

I les pors? No en tenien? Diu que era incapaç d’anar a dormir sense mirar sota el llit i dins l’armari. I els fantasmes? Tenia el convenciment que estava envoltada de presències invisibles. Ella no els podia veure, però ells a ella sí que la veien.

Per si no fossin prou la incomprensió i les pors, s’hi va afegir l’angoixa de saber que ho tenia tot per aprendre. Adonar-se que no sabia res, li feia tenir malsons recurrents: es trobava immobilitzada al mig d’una via i un tren anava cap a ella a tota velocitat. Es despertava suada com un pollastre a l’agost.

Finalment conclou la seva dissertació, sense que cap altra l’hagi pogut interrompre, afirmant que ja al s. XV Jorge Manrique tenia raó en dir:

“A nuestro parescer,/ cualquier tiempo pasado/ fue mejor.”