L'arxiu que es negava a desaparèixer

Quan entro en relació amb un espai Detritus, el primer que faig és demanar-li permís per operar amb el compromís ferm que no li faré cap mal i el tractaré com un santuari, que per a mi és el que és. No en va, ha entregat la vida per a la seva comunitat. També li prometo que no el tractaré com un bodegó; que no canviaré coses de lloc per qüestions estètiques; que només mouré objectes vinculats amb la llum: alguna finestra, una porta, un finestró...; que un cop feta la foto, el deixaré com estava; que quan hagi marxat tot quedarà com jo ho vaig trobar; que només m’enduré una part de la seva essència en imatges capturades; i que algú que hi hagués estat el dia abans o unes hores abans no notaria el meu pas per allí. 

Aquesta litúrgia fins ara m’ha donat bon resultat i gairebé sempre genera un vincle com d’amistat tàcita, diria fins i tot que de complicitat amb l’ens en qüestió. Sovint noto que soc ben rebut. Alguna vegada, en establir-hi contacte, si per un cop d’aire es mou quelcom, per exemple un finestró, o vola un plàstic, ho interpreto com si fos una salutació. Algun cop també he notat una presència. De fet, mai he patit cap accident. Tot i ser prudent, hi ha moments que deambules per llocs no exempts de perill. Ho faig amb la cura necessària que dona l’experiència. Tinc el costum també d’enviar-li bons pensaments, dient-li per exemple “et faré quedar atractiu o atractiva”, i tot això facilita que el procés obtingui els resultats desitjats. Saps que allò que li dones simbòlicament d’alguna manera el farà content. Fent un intent d’extrapolació d’aquest fet relacional amb el d’una persona, diríem que l’ens vindria a ser algú que ha quedat absolutament sol, abandonat, mal vestit, famolenc i malalt, i algun brètol que sense tenir relació amb ell se’l troba atzarosament el maltracta amb violència i menyspreu, com si li fes nosa. Seria el que li va passar a aquest lloc. Fer tot el contrari ja sé que no és fàcil, està reservat a persones molt especials, tipus Teresa de Calcuta, però crec que també hi pot haver una postura neutra. Si no t’és còmode o no el pots ajudar, respecta’l i deixa’l en el seu camí de vida. 

En el moment de conèixer l’existència de la sala de la fotografia que publico avui, per a mi va esdevenir una imatge arquetip d’abandó i desolació. Tot i que ja feia unes hores que capturava aquella fàbrica Detritus que estava documentant a la vora del Ter, mai no m’hauria esperat assistir a una escena tan dantesca com aquella. En observar aquell caos em va venir un calfred, se’m va encongir el cor i em vaig commoure. Un cop en calma, em vaig fer una pregunta: com algú o alguns poden arribar a tal menyspreu com per produir una destrossa d’aquestes proporcions? Veient amb més detall el quadre, vaig arribar a la conclusió que era l’arxiu documental d’aquella fàbrica tèxtil. D’alguna manera, la memòria escrita en números i lletres vinculats a la seva activitat. Aquella sala havia patit tota mena de malifetes, fins i tot un incendi. Les finestres no conservaven ni un vidre viu. Hi havia objectes carbonitzats que haurien decorat alguna sala amb estil démodé si el seu estat hagués sigut un altre. El terra era una estora de documentació de tota mena com la que genera qualsevol empresa en el decurs de la seva vida activa. La d’aquesta havia estat important i tots aquests documents s’havien negat a convertir-se totalment en cendres o putrefacció. 

Vaig respirar fondo i em vaig adonar que era una imatge feridora d’aquelles que no et voldries trobar, però egoistament, quan les trobes, penses en el teu interior “això és un caramel fotogràfic”. Ràpidament em vaig posar a la feina, no fos cas que els meus mals pensaments em traïssin i algú em digués que allò no es podia capturar. Tinc algun amic estudiós, d’aquells que en el context investigador se’ls anomena rates d’arxiu, que en veure aquell panorama gairebé li agafaria un infart, i amb raó. Tenint en compte el fet que no és un arxiu històric oficial, la documentació empresarial hauria d’haver estat conservada o custodiada per algun ens públic a l’espera que algun investigador agosarat, que sempre hi és, encara que sigui amateur, n’hagués fet un projecte. Per fer això les condicions arxivístiques haurien de ser bones. En el moment de la foto, evidentment, seria gairebé impossible. 

La fàbrica en general havia patit algun vandalisme dels que es donen en el món de l’abandó, però les autoritats van reaccionar a temps i la van tancar a pany i forrellat. Jo vaig tenir el privilegi de rebre autorització per accedir-hi gràcies a la meva amiga Marta, que em va fer de mitjancera. En el meu recorregut per les seves naus i habitatges gairebé tot estava en bon estat, tot i que es respirava buidor i humiditat per tot arreu. Aquesta sala va ser el boc expiatori de La Blava i li van tocar totes les malediccions, i jo em torno a preguntar: com algú o alguns poden ser capaços de fer tanta destrossa? No tenen ànima? Què pot motivar aquesta actitud és una cosa que depassa la meva comprensió.