El meu últim laboratori fotogràfic

En la meva trajectòria professional he utilitzat uns quants laboratoris fotogràfics. Aquí teniu una imatge del darrer, que va estar en funcionament uns 15 anys. Hi vaig passar a les fosques, o gairebé, moltes hores. Per sort, vam tenir molta feina fotogràfica des del començament de la nostra activitat fins al tancament de l’empresa. Aquesta imatge està captada uns vint anys després de deixar d’utilitzar-lo a causa de l’adveniment de la fotografia digital, que va esdevenir un canvi estructural en el mercat mundial de la imatge al qual, per raons òbvies, em vaig allistar. 

En general, sempre he estat una persona oberta a la innovació, amb l’aparició del primer Macintosh l’any 1984, amb les seves innovacions d’ús més simbòliques i pràctiques. Les empreses o persones vinculades al disseny van ser les primeres a utilitzar-lo. Nosaltres vam ser tardaners. Fins que no es va implementar el llenguatge Postcrip* no vam ingressar en aquest model de flux de treball. Ho vam fer a finals dels vuitanta. De cop vam passar d’Altamira, amb pinzells i pigments, a dibuixar amb codis numèrics, no sense algun mal de panxa entremig. En prendre la decisió, vam equipar els nostres dissenyadors i creatius amb ordinadors i les aplicacions adequades per al disseny. Jo també en vaig demanar un per a mi. Vaig intuir que, després d’aquesta gran innovació, aviat li tocaria a la fotografia. Tot i que jo només feia cartes i pressupostos, em vaig voler familiaritzar amb aquell nou entorn tecnològic i no em vaig equivocar. L’any 1981 es va presentar el prototip de la Mavica (abreviació de Magnetic Video Camera) de Sony, la qual enregistrava les imatges en disquets de 2 polsades, per tant electrònica. No va tardar a notar-se el canvi. Algun client que encarregava fotos només de referència, no per publicar, va deixar de fer-ho perquè se les feia ell mateix. 

Retornant a l’inici de la digitalització vinculada al disseny, cal dir que en aquell temps encara no s’havien inventat els escàners personals. Les fotografíes, per tal de preparar-les per a la impressió i poder elaborar les quadricromies, s’escanejaven en grans i costosíssims escàners de tambor. Tot i que el primer escàner comercialitzat (si la IA no m’enganya) va ser el Chromagraph DC300 de la casa alemanya Hell l’any 1963, nosaltres no vam encarregar escanejos a empreses de Barcelona fins a inicis dels vuitanta del segle passat, i casualment els escàners del nostre proveïdor eren d’aquesta marca. Aquest canvi no només va millorar el control i la qualitat de la imatge; també va escurçar en temps el procés de producció i va abaratir els costos, encara que no inicialment. 

Vaig ser feliç el dia que es va tancar el cercle i vam comprar el nostre primer escàner. Això volia dir que havíem obtingut la independència en un tema tan complex com la interpretació colorimètrica de les imatges fotogràfiques. Ningú millor que el mateix fotògraf per fer-ho. Això ho vam aconseguir adquirint un escàner IMACON Flextight de tambor de sobretaula l’any 1995 totalment innovador, inventat i fabricat a Dinamarca. Aquest periple va acabar quan les càmeres digitals van tenir la qualitat necessària i van fer abandonar els escàners, que només van sobreviure per escanejar les imatges fotogràfiques analògiques. El sistema de gran format realment apte per a treballs d’alta qualitat que em va fer abandonar definitivament l’analògic va ser de la marca suïssa Sinar, que tenia un gran prestigi en el món fotogràfic vinculat a la publicitat i a treballs d’alta qualitat. Jo ja l’utilitzava amb l’equip analògic. Només vaig haver d’adquirir el respatller digital de captura, l’obturador electrònic i les òptiques especials. Amb ell vaig fer, entre altres coses, les fotografies del llibre L’antic Hospital de Santa Maria. Seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs per a l’IEI, que es va editar l’any 2002, i el catàleg sobre l’exposició Seu Vella. L’esplendor retrobada de l’any 2003, editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Fundació La Caixa. A Imatge 4 també vam fer el disseny, la maquetació i el control total de l’edició de les dues publicacions. En 22 anys de distància ja veieu on estem: amb un mòbil a la mà, fem una foto o escanegem un document, l’editem amb el mateix aparell, el trametem o compartim per Internet o en xarxes i en segons aquesta imatge ha fet la volta al món. 

Un cop situats en aquesta cronologia que he explicat, entenc que us pregunteu: què hi pinta la imatge del meu últim laboratori fotogràfic, aquí? La resposta és totalment sentimental, i no deixa de ser un reconeixement. En certa manera aquest laboratori ha esdevingut un Detritus i mereix un respecte. El dia que vaig fer la foto va ser l’últim que hi vaig revelar uns carrets de negatiu en blanc i negre i vaig positivar alguna còpia fotogràfica amb l’ampliadora Leitz Focomat de 35 mm que vaig comprar diríem que per un caprici, ja que l’ampliadora que utilitzava normalment era una Durst de fins a 9x12 cm de negatiu que ens vam vendre. 

Això ho vaig fer per satisfer una demanda que em va plantejar un amic fotògraf digital que ensenyava fotografia en una escola privada de Lleida i va voler que fes una classe per tal que els seus alumnes coneguessin el procés químic de revelatge i positivat. Per a mi va ser com fer un voluntariat. Vam fer dues sessions perquè no cabíem tots en l’espai disponible. L’experiència va ser formidable. Totes elles i ells eren d’una edat similar a la que jo tenia quan vaig experimentar per primer cop el moment màgic que ells van viure aquell dia amb mi. Observar les seves cares il·luminades per la llum vermella en aparèixer la imatge gradualment al paper dins la cubeta de revelatge no té preu. Diria que em vaig emocionar. De fet, jo no ho sabia en aquell moment, però la classe que vaig fer va ser un acomiadament final. 

*El llenguatge Postcript, tot i que el van inventar l’any 1982 els fundadors d’Adobe, al nostre entorn va arribar uns anys més tard.