Al bar de la cantonada

Per intentar que la conciliació de la vida laboral i familiar sigui més fàcil, darrerament intento fer més dies de teletreball. Hi ha qui adora poder treballar sempre des de casa però, sigui dit d’entrada, aquest no és el meu cas. Si, en general, ja no sé diferenciar feina i vida perquè crec que tot plegat es relaciona i es retroalimenta, en el sentit més positiu, doncs encara costa més separar-ho quan tot coincideix en un mateix espai físic. Tot i així, evidentment, hi ha reunions que no substitueixo per una videotrucada i intento no fer mai cinc dies seguits de teletreball. Perquè d’una conversa, una trobada o un dinar en pot sortir un nou projecte, un reportatge o un article. Per tant, trepitjar el carrer sempre és sensat i imprescindible. Justament per això, els dies que faig teletreball intento fer el cafè al bar de la cantonada. Aprofito aquest moment per repassar correus o llegir notes pendents. Els bars són escenaris ideals per observar. Qui entra, qui surt, què demanen els clients, quin diari fullegen, quins temes d’actualitat comenten... El món passa per davant entre cafès i converses. Per mi, el bar de la cantonada, és un microcosmos. Entro i l’encarregada ja em diu: “Bon dia. Un cafè llarg, oi?” Un moment de pausa entre una feina i una altra o uns minuts de connexió amb moltes realitats. L’establiment podríem dir que es troba en una intersecció. Per la proximitat de diferents oficines, una comissaria dels Mossos o un Centre d’Atenció Primària hi pots trobar diferents uniformes. Van desfilant bates blanques o americanes i contemplar-ho és un exercici sociològic ben interessant. Potser com que és un moment de certa distensió, no s’hi veuen massa pantalles (ni d’ordinadors ni de mòbils). La gent parla, es relaciona mentre fa un tallat o un entrepà. Tot és més directe, més humà. Perquè els bars encara mantenen aquell punt d’autenticitat, de rutina, de connexió. L’escriptor Josep Pla es passava llargues estones a la Fonda Europa de Granollers i potser per això va dir: “Gairebé tot el que pot succeir en públic succeïa llavors en els cafès, i el que no hi succeïa no existia. [...] La decadència dels cafès implica el crepuscle d’una entera civilització.” Tenia raó? Probablement.