Badem una estona
Fa quinze dies, en aquest mateix espai, parlava del temps. De les presses, la rapidesa, la hiperconnectivitat i les ganes de ser a tot arreu però, alhora, no arribar enlloc. Parlava d’aquesta sensació de viure accelerats, de tenir l’agenda sempre plena de compromisos i la ment en algun lloc que no és l’ara. Doncs el dissabte d’aquella mateixa setmana, quan vaig veure la padrina, em va dir: “Dimecres parlaves del temps i potser també estaria bé donar valor al fet de badar. No badem gaire.” La veritat és que la seva reflexió em va agafar per sorpresa, però la vaig retenir.
Segons el diccionari, una de les definicions de badar és “abstreure’s, encantar-se, mirant alguna cosa”. I, certament, no sé si ho fem gaire. El ritme que tots portem no ens permet tenir gaires minuts per embadalir-nos i distreure’ns contemplant el nostre entorn. Un paisatge, una plaça plena de gent, un riu o qualsevol escenari que ens permeti badar una estona sense mirar el rellotge. De fet, fins i tot quan tenim un moment de pausa, tenim la temptació de treure el mòbil i respondre aquell missatge pendent.
“No tenim temps per badar”, em va repetir la padrina. Perquè sap que aturar-se una mica no és perdre el temps, sinó guanyar-lo. Quan era petita em deia sovint una frase feta que a ella li va ensenyar la seva padrina: “Val més fer camins que caminots.” Perquè entengués que, de vegades, les presses no són bones i que cal fer les coses amb certa calma. Per això és necessari badar. Per observar el que ens envolta, per escoltar-nos, per fer brollar les idees, per trobar el silenci. Mirar per mirar, sense esperar res a canvi. Badar és donar-nos permís per no ser productius, per no exigir-nos. És tenir temps per descansar, per pensar i per gaudir del luxe de no tenir cap pressa.
El dia que la padrina m’ho va comentar, quan em vaig posar al llit vaig pensar: quan bado? I no vaig trobar una resposta clara. Potser perquè hauria de tenir més minuts per badar al llarg de la setmana. Moments per recordar-nos que la vida és, també, saber abstreure’s, encantar-se, badar. I que tot plegat pot ser imprescindible per trobar l’equilibri entre les presses i la necessitat de reflexionar sobre allò que volem, que fem o que decidim.
