La memòria rural
Tots sabem que hi ha costums o tradicions que es van perdent perquè les generacions més joves difícilment podran seguir-les de la mateixa manera que ho feien els meus pares, padrins o besavis. Per això, sempre he pensat que hi ha una sèrie de rituals que cal explicar i, sobretot, documentar. No només per nostàlgia, sinó perquè ens ajuden a entendre un món que ja gairebé no existeix i un univers quotidià que ha anat evolucionant per adaptar-se a les necessitats presents.
Quan era petita a casa encara es feia la matança del porc. Al mes de desembre o gener, sempre reservàvem un dia al calendari per matar el porc i fer el “mandongo”. Recordo el padrí Francisco amb el seu davantal, les seves botes i el ganivet ben afilat; el padrí Josep amb la galleda per posar la sang que portava ràpid cap a casa i on la padrina Maria Cinta afegia el pa per després preparar la botifarra; els pares sempre arromangats per tallar, netejar o preparar el que fos necessari; el tiet Miquel posant el punt ideal de pebre; o la tieta Lali controlant el calder.
Tothom ajudava –grans i petits– a omplir el rebost, però també a construir una memòria compartida. Un ritual col·lectiu on cadascú sabia què havia de fer perquè tots teníem la certesa que allò formava part d’un cicle que es repetia cada any. De fet, en algunes masies catalanes aquesta litúrgia encara perviu, però cada cop són menys les cases que la mantenen viva. Les noves maneres de viure han anat arraconant un costum que era ancestral a tots els Països Catalans. I estic convençuda que, en pocs anys, tot això serà història. Esdevindrà la memòria d’una vida passada, d’uns pobles, d’unes famílies i d’un país que, a poc a poc, se’ns escapa. Per tant, explicar-ho a les generacions més joves és també una manera de retenir-ne l’essència, de compartir i transmetre una cultura que, si ningú la recorda, s’esfumarà del tot. Perquè determinades tradicions desapareixeran dels calendaris, però no del nostre imaginari col·lectiu, d’aquelles experiències viscudes o d’aquell passat compartit que, si som capaços de seguir-lo explicant, ens permetrà mantenir el fil que uneix passat i present. Perquè mantenir viva la memòria és només això. És, sobretot, això.
