Ara que vius aquests nervis

Aquells nervis difícils dels dies previs, aquella sensació estranya que ennuvola la ment i que et deixa el cos garratibat. Així recordo el juny del 2011. Llavors em pensava que tot era molt transcendent, que aquells exàmens determinarien moltes coses i que, si els superava amb èxit, podria encaminar el futur que més desitjava.

Aquests dies, coincidint amb la selectivitat, he reviscut aquelles emocions. La mare em va deixar, ben puntual, a una de les portes del jardí de l’Hospital Arnau de Vilanova. A uns quants alumnes de Balaguer ens va tocar fer els exàmens a l’edifici que la Universitat de Lleida té dins del recinte sanitari, destinat a la docència i la investigació. Compartíem els darrers dubtes abans de la primera prova i, en sortir, comentàvem com havia anat. Superar els tres dies i saber que, aleshores, només quedava una cosa: esperar.

Jo tenia molt clar que volia fer Periodisme. Que preguntar, documentar, entendre i explicar el que ens envolta era la meva vocació. I, malgrat tot, saber que depenia d’una nota de tall. Tot i així, m’agrada pensar que el treball fet, la constància i la perseverança van donar els seus fruits.

El dia que es van fer públiques les notes vaig entendre que començava una nova etapa vital. I, per això, el mateix dia que feia 18 anys, el 27 de juliol de 2011, em vaig matricular als graus de Periodisme i de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra. Era, sens dubte, el millor regal que em podien fer aquell estiu, la millor manera de celebrar la majoria d’edat.

Amb el temps he comprovat que aquell era el camí que volia recórrer i pel qual paga la pena arromangar-se cada dia. Que ser periodista és una manera de viure, d’observar, de relacionar-se i de comunicar.

Però els anys també m’han ensenyat que aquells nervis de la selectivitat no eren els últims. Que en vindrien molts més. Que la vida és una cursa de fons farcida de sorpreses, ensurts i alegries imprevisibles. Que res no es pot planificar, però que tenir objectius ajuda a fer camí. Molta sort, estimada fillola, en aquests dies de selectivitat. Endavant amb tot el que hagi de venir.