Aïllament i soledat

La societat més avançada tecnològicament de la història és la que ha arribat als majors índexs de soledat. Estudis fets al Japó, pioners en el tema, han demostrat que la soledat no escollida és verí per a l’organisme. Han determinat de forma contundent que aquest tipus de soledat és un factor de risc de mort, més greu que l’obesitat o que el consum de 15 cigarretes de tabac al dia. Altres estudis, aquests de la Universitat Harvard sobre els factors que procuren una vida feliç, identifiquen la variable “relacions afectives càlides i profundes” com un dels elements determinants per aconseguir-la.

Però a què ens estem referint quan parlem de soledat no escollida?

La soledat té una part objectiva (l’aïllament social) i una part subjectiva (el sentiment de soledat, estiguis o no envoltat de gent). La combinació d’ambdues té efectes devastadors en l’individu. En la majoria dels casos de soledat no escollida, primer arriba el fracàs afectiu, després l’addicció, continua amb la pèrdua de relacions, de feina i d’habitatge, desemboca amb la vida al carrer, mala alimentació i manca de cures en cas de malaltia. Els sensesostre evidencien una esperança de vida entorn dels 56 anys.

És sabut també, per estudis fets en orfenats, que una criatura sense afecte i sense amor, no sobreviu, emmalalteix i mor.

Això succeeix perquè l’ésser humà, des dels seus orígens, ha estat un ésser social, ha necessitat el grup per sobreviure. El grup els garantia la supervivència perquè junts es protegien dels atacs dels depredadors o de les tribus enemigues. Junts podien idear estratègies per obtenir l’aliment a curt i llarg termini. La intel·ligència col·lectiva també era un factor de millor adaptació al medi. A més, durant la infància o en situació de malaltia, la tribu et procurava l’alimentació i la protecció imprescindible per sobreviure.

El nostre cervell més primitiu s’ha configurat amb una forta necessitat innata per estimar i ser estimats, ser acceptat i acollit pel grup de referència, per establir relacions afectives significatives. Quan això manca, la ment de l’individu es desequilibra: entra en un estat conegut com a “comunicació suïcida”. L’home aïllat s’autodescarta, adopta conductes d’autoaïllament, es torna feréstec, estrany, de tracte desagradable i esquerp. Aquest cercle viciós acaba desembocant en trastorns del desenvolupament i de la conducta.

Mai en la història de la humanitat la soledat no escollida havia estat un problema social greu. Però és clar, mai la societat havia estat tan individualista, egocèntrica, egoista i digitalitzada com ho és ara. Cada vegada l’home passa més hores davant d’una pantalla i menys minuts cultivant les relacions afectives amb la família o els amics. Cada vegada la persona està més centrada a assolir fites i objectius, i menys a aprofundir en els seus vincles amb els altres. Cada vegada l’ésser humà te més plena l’agenda i més buit el cor. Perquè cada vegada està més orientat al que té, que al qui té al seu voltant. I això passa factura.

Durant centenars de milers d’anys la tribu evitava la soledat. Els darrers 5.000 anys la família i el veïnatge han generat el marc de relacions necessàries per sobreviure. La crisi actual d’aquest model en les societats globalitzades demana canvis.

Una aposta, abanderada clarament per les religions, era revertir l’actual cultura del descartament, tornant al valor de la família i de la comunitat. Una altra seria la proposta de Skinner en la seva famosa novel·la Walden Dos. Ambdues propostes són discutibles, però els seus impulsors tingueren la clarividència de visionar el problema i les conseqüències de la solitud no escollida i la virtut de proposar una solució.