Sardenya, l’illa megalítica

Els lligams entre Sardenya i les terres catalanes són antics i profunds. És coneguda la duradora presència catalana a Sardenya durant l’edat mitjana i fins a la Guerra de Successió, reflectida no tan sols en la documentació, sinó també visible en moltes expressions artístiques i culturals, des de l’arquitectura a la música, des de l’alimentació a la literatura. Són, doncs, benvingudes i útils les iniciatives que contribueixin a posar en relleu la consciència d’aquesta mediterraneïtat tan essencialment compartida, indispensable per entendre qui som i d’on venim tant els sards com els catalans. En el cas de l’Alguer els vincles són encara més intensos per la pervivència del català en la variant algueresa. Escau esmentar personalitats com Eduard Toda, que va ser diplomàtic a Càller i va escriure Un poble català d’Itàlia: l’Alguer (1888) o Pere Català Roca, autor d’Invitació a l’Alguer actual (1957) i algueresos com Antoni Clavellet, Rafael Sari, Rafael Catardi, Pasqual Scanu, Francesc Manunta, Rafael Caria, Antoni Nughes... a més de músics, escriptors, activistes i polítics que avui treballen en favor de la realitat lingüística i cultural algueresa. El Museu d’Arqueologia de Catalunya, en la seva seu central de Barcelona, acull fins al dia 2 de novembre una important exposició, Sardenya, l’illa megalítica, que inclou destacades peces originals, maquetes, vídeos, reproduccions i textos i que permet que, més enllà dels coneixements esquemàtics que se solen tenir sobre l’interès arqueològic excepcional de Sardenya, els visitants adquireixin una percepció més precisa d’aquest vastíssim i fascinant patrimoni i descobreixin una societat admirablement avançada per al seu temps, comparable a la minoica de Creta o la micènica del Peloponès i amb una implantació singularment àmplia en el conjunt de l’illa. El preciós llegat arqueològic sard il·lumina la nostra capacitat d’interpretar la construcció d’una mirada pròpia sobre la vida. Avui tant Sardenya com Catalunya saben que per ser una veu amb sentit en el món d’avui cal que defensin i difonguin la seva personalitat històrica, la seva identitat lingüística, que els confereix una dimensió única en un present que tendeix a una homogeneïtzació perillosa i insubstancial. Temps, doncs, de conèixer-se i millor, de construir noves aliances.