Llum abissal

Vinyet Panyella és una de les personalitats més completes del nostre univers cultural: poeta, assagista, fotògrafa, gestora... Ha presidit el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, ha dirigit la Biblioteca de Catalunya i els Museus de Sitges... L’art i la paraula hi han convergit sempre d’una manera fecunda. Ara ha publicat a Editorial Base un nou llibre de poesia, Llum abissal, i ho ha fet ben acompanyada, amb textos introductoris de Montserrat Rubinat i Joan Duran, un epíleg de Jordi Pàmias, fotografies del seu alter ego Frèia Berg, de Miquel Ruiz Avilés i de Montse Curtiada i un preciós colofó de Quim Curbet. Llum abissal inclou cinc suites: Cavalls i collaret, Cinc besllums per a un estiu de cendra, Sis imatges robades, La mar que se m’enduu i L’últim refugi. Hi són rellevants les evocacions de Montserrat Abelló, Camille Claudel, Marina Tsvetàieva i Miquel Ruiz Avilés, però alhora hi són presents els seus escenaris predilectes: Sitges, París, Barcelona. Amb Llum abissal l’obra poètica de Vinyet Panyella assoleix el seu cim més alt, com ja queda clar des de l’inici del volum: “Els naufragis habiten la mar del meu davant.” Hi reconeixem la Vinyet Panyella vitenca, que sap apreciar i gaudir de la seva gent, dels seus indrets i del seu temps, però també la dona que penetra, des del saber adquirit per l’experiència, la lectura i la reflexió, en el coneixement profund. Vinyet Panyella proclama: “I no temo els cavalls adormits dins l’aigua fosca.” Després d’haver assaborit hores de plenitud i d’haver afrontat malalties, adversitats i pèrdues, Vinyet Panyella cerca en la paraula poètica consol i lucidesa. I hi aconsegueix intuïcions memorables, com en aquests versos: “L’or de la llum empresonat a les entranyes de la pedra” o “La tomba oberta és dins de cada instant.” Per la seva sòlida formació intel·lectual, algú podria pensar que la poesia de Vinyet Panyella tendeix a l’erudició o és distant. Ben al contrari, arreu de Llum abissal es percep un lirisme intens, una implicació i una interpel·lació personals. Hi descobrim versos ferits, desolats, corprenedors com “Als ponts invisibles, una passera/ del trànsit lent de jo a tu sense retorn”, “Ja no soc jo sinó un alè de pols/ en teranyina morta. Derelicte” o “Sigui el cant expandit la pluja amarga.” I destaco, en fi, de Llum abissal el repte reeixit de l’ècfrasi, l’escriptura inspirada en l’art, com en el cas de Miquel Ruiz.