SEGRE

AMUNT I CRITS!

Invitació al debat i a les sinergies

Dinamitzador Cultural

Invitació al debat i a les sinergies

Invitació al debat i a les sinergies - SEGRE

Creado:

Actualizado:

El passat 20 de desembre vaig publicar en aquest diari un article que duia per títol “Entreacte”, on indicava que em proposava fer una introspecció sobre els posicionaments, trajectòria i realitat de la societat lleidatana, i anunciava una sèrie de tres articles, en els quals intentaria definir els trets característics de les formes de vida lleidatana.

Hi enunciava una sèrie de característiques, sabent que “no descobriria la sopa d’all ni que estava en possessió de la veritat, de tota la veritat”. També sol·licitava que els potencials lectors esperessin a reaccionar, fins després de llegir els articles que havia de publicar les tres setmanes següents.Aquesta sol·licitud d’espera, per tal que pogués fixar la meva posició i explicar els perquès, no va acabar de ser atesa, i el 29 d’aquell mateix mes, el periodista i escriptor Juan Cal publicava un altre article (“Sobre l’autoestima i altres tòpics socials”), que tenia com a propòsit refutar o matisar alguna de les meves consideracions.Des del primer moment ho vaig considerar una invitació al debat, i li agraeixo perquè, a més, algunes reaccions m’han permès corroborar les meves sensacions i certeses sobre el microcosmos cultural i social local. Sobretot perquè, tal com escrivia a l’article inicial d’aquesta sèrie, al meu entendre, “massa poca gent fa el pas d’analitzar els perquès, els coms, els quans i els què de la societat en què viu”. El lector ja em disculparà d’un possible abús d’autocitacions, però havent estat la interpel·lació directa, em sembla que ajudaran a entendre on soc.Sobre el tema de la manca d’autoestima, probablement tenim percepcions diferents, però a mi em sembla que aquesta manca existeix i m’ho corroboren converses amb molts actors del teixit social, econòmic, cultural i associatiu de la Ciutat, i de les comarques del voltant. Potser seria bo disposar de més anàlisis sociològiques i definir millor els paràmetres, però em sembla que, en conjunt, no estimem prou la pròpia col·lectivitat i això està lligat amb el grau de satisfacció objectiva amb la vida i amb l’entorn on es desenvolupa. En qualsevol cas, em sembla que caldrà continuar fent esforços per millorar-la.

Pel que fa a la manca de classe dirigent, és un tema al qual he dedicat moltes pàgines i molta reflexió. En el meu llibre Quan érem lleidatans (Viena Edicions, 2000), dedico un capítol (9. Una ciutat emboirada, pàgines 293 a 321) a descriure la lenta sortida del franquisme a Lleida i qui van ser els seus protagonistes, tant de manera personal com a través de les entitats que es van posar en marxa i de les accions que van emprendre. Amb l’avantatge, en aquest cas, que no em calen referències, perquè ho vaig viure i perquè sempre m’he mogut per aconseguir “la ciutat d’ideals que volíem bastir”.

El meu homenatge escrit a totes les persones i entitats que esmenta Juan Cal en el seu article, i a molts més, és nítid i l’he fet, com tants altres conciutadans, des de fa anys. Només voldria destacar que el novembre del 1980 vaig ser un dels impulsors de l’homenatge a Humbert Torres (ciutadà, metge i alcalde) que es va fer al Saló de Plens del Palau de la Paeria, sota la presidència de l’alcalde Antoni Siurana, molt abans que ningú parlés de la “memòria democràtica”, i quan estàvem immersos enmig d’una “transició democràtica”, que després vàrem constatar que va tenir encerts, fracassos i massa silencis.I si m’he referit a Humbert Torres és perquè, malauradament, l’estroncament de classes dirigents a la nostra Ciutat és ben anterior al franquisme, i és un fet històric que es produeix després de qualsevol ensulsiada guerrera. Em sembla que convé tenir-ho present, perquè la història ha estat tenaç en aquest sentit. Com ha estat tenaç la voluntat de refer-se, d’embolicar-se en les causes comunes i d’enlairar-se per la col·lectivitat, de molts lleidatans, a través dels temps, perquè “la terra no sabrà mai mentir”.Per últim, i sobre el tema de la generositat, només deixar clar que, tal com escric en el meu article publicat el 10 de gener (“Retorn sobre la generositat”), “sort n’hi ha de tantes persones i de tants grups que treballen incansablement pel bé del conjunt de la societat, en qualsevol àmbit que ho facin, sigui el social, el cultural, l’esportiu, l’associatiu... Sense la seva generositat, sense aquesta voluntat altruista de treballar sense desmai, tot seria més gris, trist, monòton i desvalgut”. Jo mateix formo part, de forma voluntària, de la directiva de moltes entitats que treballen en aquesta línia (Consell Social de la Universitat de Lleida, Business Advisory Board de l’Institut de Recerca Biomèdica, Consell Assessor d’Òmnium, etc.). El que sí que em preocupa és que persones i empreses que podrien ajudar a tirar endavant molts projectes no ho facin, o potser no ho facin suficientment d’acord amb les necessitats reals.

Pel que fa a les consideracions del meu interlocutor sobre la migradesa de recursos, públics i privats, dedicats a la cultura, i alhora la insuficiència de les accions de marketing i publicitat i sobre la manca de constància d’algunes activitats, no hi puc estar més d’acord.

En l’únic punt que discrepo absolutament és que s’insinuï que dic que no s’ha fet res en aquests darrers quaranta anys. Primer, perquè no ho he dit ni ho penso. I, en segon lloc, perquè sé dels esforços de molta gent durant aquests anys, i els en dono les gràcies, i perquè he participat directament en aquests esforços. Voldria recordar que vaig formar part de la Comissió Gestora de la Universitat de Lleida, i allí vaig tenir el goig i la sort de coincidir amb personatges, per a mi entranyables i estimats, com Maria Rúbies o Víctor Siurana. A part, sempre he tingut contacte amb la Ciutat, i així, per exemple, l’any 2020 vaig dipositar al Museu de Lleida la meva col·lecció personal de gravats, i també he gaudit amb continuïtat del contacte amb molts amics i entitats. Sempre tinc al cap, en aquest sentit, moltes converses i algunes accions amb l’enyorat Jaume Magre, de qui enguany se celebra el centenari del seu naixement i a qui es deu un homenatge cívic a l’alçada del seu llegat.

D’altra banda, sé que un potencial a explorar són les sinergies que es poden establir entre persones i entitats per augmentar conjuntament els nostres potencials. No he tingut mai vocació de cavaller solitari i, per això, a través de les accions en què participo, he establert sinergies amb escoles, mestres, museus, músics, llibreters, historiadors, empresaris, editorials, escriptors, institucions, etc. Sabent, però, que em queda, que ens queda, molt per fer encara en aquest sentit.

L’article d’en Juan Cal m’ha fet reflexionar, i li agraeixo, i l’he entès com una invitació al debat i a la construcció de sinergies. En aquesta línia, podrem tirar endavant, amb la millor de les predisposicions.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking