Conclusions provisionals

Des del 17 d’abril del 2024, és a dir, des de fa més d’un any, he publicat en aquest diari cinquanta-set articles, que conformen una unitat, i basats en tres grans blocs: l’estat actual i perspectives de la construcció europea; el paper canviant d’Europa i d’Occident al món; i què significa per a Occident la pèrdua dels valors del cristianisme, que han inspirat l’ànima europea des de fa setze segles.

Pel que fa al primer bloc, és obligat constatar que el món està confrontat a nous reptes globals que, hi hagi o no ampliacions, reclamaran canvis en les estructures i en el sistema de governança de les institucions europees.

La brutalització dels equilibris de poder; la juxtaposició entre les democràcies liberals i els imperis autoritaris de cara al control del futur i de cara al major grau d’eficàcia en diversos camps; els canvis sobtats d’aliances a escala planetària; l’emergència de nous interlocutors, sorgits del postcolonialisme; la creixent amenaça russa, des del punt de vista de la defensa; la rivalitat xinesa, en camps com ara el vehicle elèctric, els intercanvis econòmics i la possessió de terres i metalls indispensables; l’emergència de la intel·ligència artificial i les derivades respecte del concepte de realitat i veracitat; les immigracions de creixement exponencial, degudes sobretot a les desigualtats planetàries i a les guerres per l’aigua; les pandèmies; i totes les derivades de l’escalfament global, en termes de manca d’aigua, d’extensió de la sequera, de pol·lució de l’ecosistema, o de foment dels desequilibris; etc., dibuixen un mapa global diferent del que fins ara hem conegut.

Aquesta transformació del món, doncs, exigirà noves polítiques comunes en el conjunt de la Unió Europea, independentment de qualsevol estratègia d’ampliació comunitària, o que en qualsevol cas hauran de ser conduïdes de forma paral·lela.

Respecte del segon bloc, és forçós tenir present que els tres pols que determinen avui en dia la geoestratègia al món són: el poder militar, el poder econòmic i el poder tecnològic. En cap d’aquests tres poders Europa està ben situada avui dia, i això és dolent de cara al futur. Però és que Europa, que ha combinat fases de política exterior expansionistes i aïllacionistes, es troba en un món multipolar on van apareixent noves forces.

De fet, un calidoscopi complex forma la realitat del món actual, on els Estats Units amb Europa, i el seu feble lligam amb l’Amèrica Llatina, ja no són els que tallem el bacallà al món. Europa i els Estats Units no estan ja en capacitat de continuar imposant els seus valors com a models universals, perquè les cultures i valors de les altres civilitzacions també compten, i a vegades ens trobem amb confrontacions obertes en aquest sentit.

Si no es vol entendre aquesta nova realitat planetària, amb múltiples civilitzacions en presència i concurrència, la decadència d’Occident es presentarà a la llum del dia amb tota la seva cruesa. L’exemperador de l’Univers va nu, els altres (antics dependents) ho saben i nosaltres també ho sabem. Com més tard ens alineem amb les noves regles de joc, més evident serà la nostra decadència.

Tornar a les arrels culturals que ens van donar vida i la vida mateixa poden ser la solució que eviti aquest esquerdament inevitable. No sé si serem capaços de fer-ho, ni si volem fer-ho. Mentre ens queixem i plorem, les altres civilitzacions avancen.

Pel que fa al tercer bloc, cal constatar que amb les secularitzacions (política, sociològica i cosmològica) la religió, el cristianisme, ha esdevingut un mer sector social entre altres (com les ciències, les arts, l’economia, la política, etc.) i ha deixat de ser allò que donava sentit al conjunt.

El cristianisme, en el nostre cas com a europeus, ha deixat de modelar en profunditat els comportaments i les consciències. Ha deixat d’existir una coherència social global, que la religió podia assegurar. El lligam social ha deixat d’estar assegurat mitjançant una fe comuna, i la coherència ha passat a ser personal. És a cada individu a qui correspon la tasca d’unificar la seva vida i de donar-li sentit, per això, en lloc de recerca de la veritat (exterior a l’individu, rebuda d’un altre lloc), ara cal parlar d’autenticitat.

El buit religiós, que arrasa avui en dia les societats occidentals, és la veritat última del neoliberalisme. Un neoliberalisme il·liberal que vol escombrar el cristianisme cap als marges del sistema, per tal que l’empremta poderosa dels oligarques (tecnològics i altres) no tingui màcula des del punt de vista d’una moralitat i d’uns valors que ells mateixos han fet tornar inexistents.

És el món que tenim i el món que ens ve, però no serà de cap manera el millor dels mons.