El meu Víctor Torres

Vaig conèixer Víctor Torres i Perenya cap a la segona meitat de l’any 1977, perquè a través d’amics comuns vaig demanar tenir una entrevista amb ell al seu pis de la Dreta de l’Eixample a Barcelona. De seguida em vaig adonar que estava davant d’un gegant de la política, un homenot de Lleida i de Catalunya.

De faccions ben arrodonides, nas de boxejador, vitalitat desbordant, rialla estentòria capaç d’omplir tot l’espai físic, veu alta i clara, accent ponentí impecable, figura de senador romà, i un amor a la ciutat i al país a prova de bomba, estava encara fent la immersió al país, el seu país, en el qual per mor de la dictadura franquista no hi havia pogut viure durant trenta-set llarguíssims anys. I, al seu costat, sempre discreta, amable i atenta, la seva esposa, la Raymonde Sallé, a qui havia conegut un ja llunyà 1941.

L’any següent ja va venir a viure a Lleida, la ciutat que la seva família havia ajudat a fer, en tots els sentits. En el sentit institucional, fill de l’alcalde Humbert Torres i nebot del pròcer Alfred Perenya, que fou Conseller de la Mancomunitat de Catalunya. En el sentit polític, hereu dels qui havien fundat Joventut Republicana de Lleida, i havien estat capaços de bastir un Casal Social i un Camp d’Esports de primera categoria europea. En el sentit familiar, fill del Dr. Torres i de Maria Perenya Reixach, ambdós de famílies lleidatanes d’intel·lectuals d’ideologia republicana i catalanista.

Al final dels seus dies, afirmava que el seu objectiu a la vida havia estat no desmerèixer la trajectòria de la seva família, i és ben cert que ho va aconseguir.

Caigut a la marmita de la política de ben jove, va militar a Joventut Republicana, i des de la seva creació, el 1931, a Esquerra Republicana de Catalunya, de la qual en va ser membre fins a la seva mort. En la seva etapa d’estudiant universitari es va afiliar al sindicat majoritari i nacionalista, la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, i encara recordo quan l’any 1985, com a President de la Comissió Gestora de la FNEC, li vaig demanar la seva signatura per a constar en un Manifest de suport a la represa de l’entitat, ho va acceptar il·lusionat i commogut alhora.

Durant la Guerra Civil Espanyola es va presentar voluntari per anar al Front d’Aragó, i va lluitar a la Columna Macià-Companys, incorporada després a la 30a Divisió de l’Exèrcit Popular Republicà, on exercí les tasques de comissari polític per part d’Esquerra Republicana.

Es va haver d’exiliar a França el 1939, i va fer una llarga retirada que va passar pel camp de concentració de Sant Cebrià, per Oceja, Lió, i, finalment, Montpeller, on com a estudiant va passar a residir a la Residència dels Intel·lectuals Catalans. A Montpeller va conèixer la Raymonde i es va diplomar en Civilització francesa a la seva universitat.

El cuc no parava, i el 1948 passà a ser Secretari General de la Presidència de la Generalitat de Catalunya a l’exili durant el mandat del President Josep Irla. Una tasca que va dur a terme, amb eficàcia i discreció, fins al 1954. Després col·laboraria amb el President Josep Tarradellas, que residia a Saint-Martin-le-Beau.

Es va guanyar la vida com a mediador d’assegurances, i trobo que aquest paper de mediador li esqueia bé, perquè ho va fer en diferents àmbits tota la vida. A les eleccions del 1980, va anar a les llistes d’Esquerra Republicana per Lleida al Parlament de Catalunya com a número 2, en una llista que va encapçalar el Dr. Antoni Puigverd. Fou elegit, i va culminar així un somni i la consecució d’un ideal, que era el del servei del poble de Lleida i al conjunt del poble català des de les institucions d’autogovern. Amb el seu vot va fer possible l’elecció de Jordi Pujol com a President de la Generalitat restaurada.

El 1984 va tornar a ser elegit Diputat per Lleida al Parlament de Catalunya, i en dues etapes diferents, entre el 1980 i el 1984 fou membre del Senat espanyol, per designació del Parlament de Catalunya. En parlava amb l’interès de qui va a conèixer els mecanismes del poder real a Espanya. I certament els va calar bé.

Fidel sempre a la memòria dels Presidents Macià i Companys, volia ser recordat com una bona persona que havia fet tot el possible per defensar els interessos de Catalunya i de Lleida.

Ens vàrem perdre la pista a finals dels anys vuitanta, però sempre recordaré la seva bonhomia en el tracte; la seva expressivitat desbordant; la vehemència defensant els seus ideals; els amors múltiples per la família, per Lleida i per Catalunya; i la voluntat d’estimar i de ser estimat. L’estimo, i l’enyoro, perquè tot i que no coincidíem en tot, era capaç de respectar-te si tu també el respectaves a ell. La política és l’art de fer possible el fet de viure junts.