El meu Joan Triadú

Cap als anys vuitanta del segle XX, Joan Triadú era per a mi el pare d’en Quim. Perquè jo era amic d’en Joaquim Triadú i Vila-Abadal, a qui vaig conèixer al Grup d’Estudis Nacionalistes (GEN), i amb qui després construiríem, junt amb altres companys d’organitzacions i procedències diverses, la Comissió Gestora de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, la FNEC històrica. Corria l’any 1984, i poc després assistiria al seu casament amb la Carme Galí, al santuari de Santa Maria de l’Estany, un dia de novembre que feia un fred que pelava.

Les primeres vegades que ens vàrem creuar, doncs, fou pels passadissos del pis familiar a la llavors Avinguda Príncep d’Astúries, ara denominada Avinguda de la Riera de Cassoles, un nom més adient tant per a la pròpia avinguda com per al bon nom dels seus veïns, inclosos alguns de tan honorables com el Sr. Triadú, tot i que ell, malauradament, no va poder ser coneixedor d’aquest canvi de nom.

El record que en tinc quan el veia pels passadissos de casa seva, i varen ser unes quantes vegades!, és que era un home que sempre treballava, perquè en realitat sempre va ser així i perquè, a més, va ser un home polifacètic. El Sr. Triadú fou escriptor, crític literari, activista cultural, resistent antifranquista, i sobretot, pedagog. I en cadascuna d’aquestes tasques va excel·lir.

Nascut a Ribes de Freser, al Ripollès, el 1921, en el si d’una família obrera, als 16 anys, en plena guerra, fou habilitat com a mestre mitjançant un curs accelerat convocat per la Generalitat republicana, per atendre les necessitats d’escolarització en temps de guerra, i degut a l’escassedat de professors que havien hagut d’incorporar-se al front. També aquell any va aprovar l’examen de català i va rebre el títol de professor de català de mans del mateix Pompeu Fabra.

Sense dilacions, el gener de 1938 fou nomenat mestre interí de primària i destinat al Grup Escolar Ferrer i Guàrdia de Granollers. Tenia tot just disset anys! Allí exercí prop d’un any, fins que els denominats “nacionals” van entrar a la capital del Vallès Oriental.

Acabada la guerra, els vencedors no van reconèixer els seus títols acadèmics, i es va haver de tornar a examinar de tots els cursos de batxillerat durant l’any 1939. Al curs següent es va matricular a la Universitat de Barcelona, per tal de seguir els cursos de Filologia clàssica. Alhora assistia als cursos clandestins dels Estudis Universitaris Catalans, que es feien en cases particulars, i que volien mantenir viva la flama dels estudis superiors en català.

Just acabada la carrera, l’any 1942, nou sotrac. Aquesta vegada en forma de la tuberculosi, que va obligar a operar-lo i a prendre paciència en un llarg procés de convalescència a Barcelona i a Cantonigròs. Un poble que a partir de llavors va quedar íntimament lligat a la seva vida i, sobretot, als seus estiueigs.

Superada la malaltia, va poder marxar com a lector de català a la Universitat de Liverpool, on va fer estada entre el 1948 i el 1950, i on aprofità admirablement el temps redactant antologies de la poesia catalana i dels contes catalans, i on començà la seva feina com a traductor. El 1953 va publicar a Oxford una antologia de la lírica poètica catalana. Com a crític literari va escriure articles i ressenyes a les revistes Forja, Pont Blau, Vida Nova, Serra d’Or, al diari Avui, i en diverses publicacions locals, comarcals i nacionals.

Com a promotor cultural li devem el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, que es va celebrar entre l’any 1944 (sí, heu llegit bé, 1944!) i el 1968. Des del 1969 fins al 1993 el Concurs es transmutà en les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra. Mentrestant, el 1961 havia posat en marxa la Junta Assessora per als Estudis de Català, entitat que va complementar el 1965 amb la fundació de la Delegació d’Ensenyament del Català, al si d’Òmnium Cultural.

En l’àmbit docent, el 1951 començà la seva col·laboració amb la Institució Cultural del CICF, que passà a denominar-se Institució Cultural del CIC, l’entitat que va crear l’Escola Thau Barcelona el 1963 i l’Escola Thau Sant Cugat el 1996, i per on han passat tots els meus nebots. Escoles de les quals el Sr. Triadú n’era ànima i director.

Va rebre en vida tots els honors, medalles i premis que es poden rebre, però a fe de Déu que se’ls va guanyar a pols.

No va comptar mai hores ni kilòmetres ni reunions ni certàmens pel català i per la cultura; fou un treballador infatigable, discret i decidit, amb brúixola i sense marrades, afable i atent; però alhora algú a qui no li agradava gens perdre el temps.

Primer fou el pare d’en Quim, però després ha estat per a mi i per a tothom el Sr. Triadú, un homenot del Ripollès al servei del país i de la seva cultura. Li devem tant!