El meu Joan Oró

Vaig conèixer Joan Oró l’any 1979, quan el vaig contactar per tal que fes la conferència inaugural de la Joventut Mèdica de Lleida, filial de les Joventuts Mèdiques de Catalunya i de Balears, de la llavors denominada Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears. L’entitat es va constituir aquell any, just dos anys després que la Universitat de Barcelona hagués implantat una extensió de la seva Facultat de Medicina a Lleida.

Per tant, l’impuls que el professor Joan Oró va donar a aquella entitat de gent jove, que just iniciava el seu camí, fou decisiu i molt d’agrair. De fet, ara que ho analitzo, sempre fou una persona disponible, propera, i amarat d’un amor per Lleida, les seves comarques i la seva gent, que no era verbal (com tanta, massa, gent practica), sinó bastit sobre la voluntat de ser-hi.

Havia conegut encara abans el professor Oró a través dels records del meu pare. Eren pràcticament de la mateixa generació i veïns del mateix carrer, el carrer Comtes d’Urgell. Joan Oró era fill d’una família de flequers que tenien el seu establiment, La Ràdio, a la cantonada de Comtes d’Urgell i Anselm Clavé, mentre que el meu pare va viure en aquest carrer mentre fou solter. I recordava creuar-se’l algun matí, de bona hora, a vegades assegut al pedrisset de la casa adjunta al forn tot contemplant el cel.

Potser contemplava el cel esperant una resposta sobre cap on havia de tirar. Llicenciat en Químiques a la Universitat de Barcelona l’any 1947, i després d’algunes experiències fallides i de fer de flequer, va decidir encarar l’inevitable “i per què no?”, i el 1952 va emigrar als Estats Units en busca d’oportunitats de desenvolupament científic i personal, deixant a Lleida la família que ja anava construint. Avui és corrent sentir que algú se’n va fora a buscar un futur professional millor, però l’any 1952 això només ho feien les persones decidides i amb tarannà optimista. I Joan Oró ho era.

Les coses van rutllar bé a Amèrica, i el 1955 ja va ingressar com a professor a la Universitat de Houston (Texas), i l’any següent es va doctorar en bioquímica al Baylor College of Medicine de la mateixa Universitat. El 1963 n’esdevingué catedràtic.

Però la seva reputació científica va créixer exponencialment quan el dia de Nadal de 1959 va sintetitzar artificialment per primera vegada l’adenina. L’adenina és un component dels àcids nucleics, les molècules transmissores de l’herència biològica. Aquesta troballa, al costat de la síntesi d’aminoàcids aconseguida el 1953 en l’experiment de Miller i Urey, van marcar el naixement d’una nova especialitat: la química prebiòtica.

Després d’aquest enorme èxit científic, reconegut a nivell mundial, es va implicar en trobar la causa de l’origen de la vida al nostre planeta. I va arribar a la conclusió que la vida podria haver estat facilitada pels materials procedents dels impactes dels cometes sobre la Terra primitiva.

I d’allí cap a l’espai! En efecte, va col·laborar en diversos projectes de la NASA, com ara el programa Apollo (analitzant roques i altres materials de la lluna), i el programa Viking (en què va desenvolupar un instrument per a l’anàlisi molecular dels materials de la superfície del planeta Mart).

I de l’espai cap a Catalunya, en un viatge de retorn, molt entusiasta al començament però que no li va acabar de fer el pes. El 1980 fou cap de llista de Convergència i Unió per la circumscripció de Lleida, i fou elegit diputat al Parlament de Catalunya. Però el pas per la política parlamentària va ser breu, atès que va renunciar a l’escó l’any següent, i va passar a ser assessor científic del president Pujol. De tota manera, les condicions que Catalunya podia oferir-li eren molt diferents de les que podia tenir als Estats Units, i va fer camí de tornada, fins que es va jubilar l’any 1994.

Però això de jubilar-se no era per a ell, i va impulsar un munt d’iniciatives com ara la Fundació Joan Oró, el Parc Astronòmic del Montsec (amb un telescopi que porta el seu nom), o l’Observatori del Montsec. Ja abans, des de l’any 1970, havia impulsat la creació de molts centres de recerca a casa nostra, o d’entitats que volien projectar Catalunya a l’exterior, com ara l’Associació d’Amics Gaspar de Portolà o el Programa d’Estudis Catalans Gaspar de Portolà a la Universitat de Califòrnia a Berkeley.

Joan Oró fou nomenat Doctor Honoris Causa de la Universitat de Lleida l’any 1999, i un Institut d’Educació Secundària de Lleida porta també el seu nom.

Vaig veure diverses vegades al llarg del temps Joan Oró al seu pis de la Travessera de les Corts, on hi havia hagut el camp del Barça. Sempre era acollidor, empàtic, amb un somriure estentori, i ganes de transmetre’t companyonia i entusiasme per les coses fetes i per fer. El recordo com un optimista en terra de pessimistes, com un atrevit en terra de porucs, i com un científic en terra de simples especuladors.