La meva Dolors Sistac

Dolors Sistac Sanvicén va néixer a Lleida el 17 de desembre del 1922, en el si d’una família de ferroviaris, i va haver de patir de ben jove les conseqüències de la Guerra Civil Espanyola, perquè amb la seva família van haver de fugir de Lleida després del segon bombardeig de la Ciutat.

Es van refugiar primer en una fàbrica de licors abandonada a la carretera de Saragossa, però quan es van acabar els pocs recursos econòmics que tenien van fer cap a Binèfar, a la comarca de la Llitera, el poble del seu pare.

A Binèfar s’hi van estar fins al final del conflicte, però aviat van tornar a instal·lar-se a Lleida, on ella viuria la resta de la seva vida i on desenvoluparia una gran activitat en el món de les lletres i de la cultura.

Des de ben jove, des de l’any 1944, va treballar com a mestra de primària, i exercint la professió va conèixer el seu marit, Enric Farreny, també professor de primer ensenyament. El 1964 es va diplomar en Llengua Francesa i el 1975 es va llicenciar en Filosofia i Lletres i Pedagogia a la Universitat de Barcelona.

Acadèmicament fou professora, tant a primària com al batxillerat, al Col·legi Sant Jordi, que havia fundat el seu marit amb altres companys, i professora de Llengua i Literatura Catalanes a l’Escola de Magisteri de l’Estudi General i, posteriorment, de la Universitat de Lleida. Des de l’Escola va organitzar un tou d’activitats complementàries dedicades a l’estudi i difusió del català i de l’aranès. De fet, fou una pionera de l’ensenyament del català a Lleida, i això la dugué a col·laborar intensament amb Òmnium Lleida-Ponent, delegació de la qual acabaria sent Presidenta.

Per la seva tasca pedagògica i de recerca li fou concedida la Creu de Sant Jordi el 2002, i la medalla de la Ciutat de Lleida al mèrit cultural el 2012.

1975 fou, però, un any fatídic per a ella i la seva família, perquè després d’una malaltia fulminant, el seu marit moria. Vídua, doncs, ben jove, va decidir continuar amb l’estudi de la investigació de les tradicionals “cançons de pandero” que Enric Farreny havia començat, i amb aquest estudi va obtenir el doctorat en Filologia Catalana l’any 1986.

Les “cançons de pandero” eren un ritual que partia de la devoció a la Mare de Déu del Roser, i les cantaven, previ pagament, les Majorales del Roser. Eren cançons que es dedicaven en els casaments, els batejos o en qualsevol altre esdeveniment destacable.

Però la vida no li fou planera, perquè després del sotrac del 1975, el 1985 va patir la pèrdua d’un fill en un accident de muntanya, un dolor que la va traspassar i trasbalsar.

Però, figura d’una peça, va continuar el camí i llavors va destacar per la fascinació que sentia pel món del periodisme, amb elements que treballava molt particularment. D’aquesta fascinació en van sortir diversos llibres: Passes de vellut (1994), o La mirada encantada (2005). Però també va conrear els estudis literaris i lingüístics: Tres poetes simbolistes (1986), 6 retrats de lleidatans il·lustres (1990), Les cançons de pandero o de tambor (1997), Líriques de silenci: la cançó de dona (2001), El català d’Àneu (2002) i Temps de llucar (2011).

També fou assídua col·laboradora de la premsa escrita en els diaris locals i, sobretot, a la revista Labor, una porta oberta a la modernitat en els anys cinquanta, la revista de la intel·ligència lleidatana catalanista, on fou l’única redactora, “una dona en un món d’homes”, com recordava ella mateixa sovint. D’homenots com Ton Sirera i Francesc Porta Vilalta, entre d’altres.

Fou gràcies a Labor que la vaig conèixer, perquè va quedar un pòsit d’amistat amb un oncle meu, en Francesc Gelonch, que va ser durant molts anys director de Ràdio Lleida EAJ-42; va regentar, amb altres socis, la impremta Artis (on s’editava la revista); i fou col·laborador necessari de Labor.

En una festa de Sant Francesc la vaig conèixer a casa del tiet, i em va seduir el seu aplom, la seva veu greu, i la seguretat en les conviccions i els compromisos adquirits. No la vaig tractar molt més, perquè durant un llarg període vaig desaparèixer de la geografia lleidatana, però sempre em va quedar la sensació protectora d’aquella presència.

Per exemple, sabia que, conjuntament amb el seu marit (que la va poder gaudir ben poc) s’havia construït el “seu refugi de la seva solitud” a Tírvia, al seu estimat Pallars. I allà va voler que enterressin les seves cendres, el gener del 2018, sota un arbre molt poderós. Aquella casa de Tírvia que durant anys fou lloc de pelegrinatge d’escriptors i intel·lectuals. Perquè ella en va saber fer un cau de cultura, d’amistat, de trobada, i d’acompanyament.