Vida Lleidatana (1)

Voldria, si m’ho permeteu, fer un curt parèntesi de tres articles enmig de les Semblances, que afortunadament tants seguidors tenen, per a referir-me a un brot verd importantíssim en la història local com fou l’aparició i vida de la revista Vida Lleidatana, de la qual ara celebrem el Centenari amb una sèrie d’actes reivindicatius, significatius i plens d’interès i de direcció. Aquest primer article el dedicaré a la història de la revista.

Vida Lleidatana fou una revista quinzenal que va publicar ininterrompudament 101 números durant gairebé 5 anys. Fou ideada com una plataforma que havia d’aglutinar i donar a conèixer la cultura catalana i lleidatana a la Ciutat i arreu durant l’època que precedí l’adveniment de la Segona República.

El primer número va sortir el 1r de maig de 1926, uns dies abans de la festa major de Lleida. El darrer número va sortir el 10 de gener de 1931, una edició dedicada a Joan Bergós i Dejuan, amb motiu de la seva mort. Va comptar amb diverses edicions especials publicades per les festes majors de la ciutat, pels caps d’any o per la mort de personatges il·lustres.

Fou un projecte que es va materialitzar en una època convulsa per a la cultura i la llengua catalanes. Però si l’estat cultural del país ja era complicat, en l’àmbit local era encara pitjor. És per això que la revista formà part d’un projecte que, en l’àmbit social i polític, va mantenir latent l’esperit de la divulgació literària i cultural catalana i lleidatana.

La revista s’imprimia en format cartilla i en destacava la portada, sempre de colors. Va viure tres etapes, en les quals es va publicar amb tres tipografies diferents. A més a més, es dividia en diverses seccions: des d’un refranyer fins a una secció filològica, en la qual es volia recuperar la forma correcta en català dels barbarismes més usats a les comarques lleidatanes. Les seccions que apareixen al primer número són les que van anar apareixent al llarg de la vida de la revista, fet que demostra la maduresa del projecte des d’un inici. Naturalment, el gruix de les publicacions es dedicava a la divulgació, sobretot de la literatura catalana, però també s’hi incloïen entrevistes o articles d’opinió d’altres àmbits.

Així doncs, hi va haver un clar predomini de tot allò relacionat amb la literatura, entesa en totes les formes i diversificacions possibles: des de crítiques fins a estudis literaris, passant per creacions.

La idea principal era formar a les pàgines de la revista un seguit de literaris catalans, de Lleida, per a consolidar uns objectius concrets que ajudarien a difondre aquesta cultura i a donar un sentit a la mateixa revista. Per a aconseguir-ho calia assegurar dos objectius: oferir el màxim de referents possibles i trobar algú que simbolitzés un referent per damunt dels altres, el referent per excel·lència, una persona validada per la intel·lectualitat catalana perquè fes de pont entre la cultura més tradicional i els més joves.

L’aparició de les Planes antològiques des del número 4 respon al primer objectiu. Pel que fa al segon, no hi havia ningú que encaixés millor per assumir aquest paper que Magí Morera i Galícia, figura simbòlica que els impulsors de la revista van aprofitar al màxim.

El Consell de Redacció era l’encarregat d’elaborar la revista, i estava format per joves sense cap interès lucratiu, joves obrers amb inquietuds culturals. Els col·laboradors del consell foren Felip Solé i Olivé, Vicent Chalons, Pau Guimet, Manuel Pallejà, Josep Teixidó, Josep Canals, Antoni Bergés, Josep Agulló i Antoni Bergós i Massó, juntament amb el seu pare, Joan Bergós i Dejuan, que fou el conseller principal a l’ombra. La direcció de la revista, durant els seus cinc anys de vida, va recaure en Vicent Chalons bàsicament perquè era l’únic major d’edat.

L’editorial del primer número, titulat Presentalla, començava així:

“Els qui hem donat a llum aquesta revista, modestos obrers, arborats, però, pel foc d’una idealitat que batega, permanent, en nostres pits, no ho fem pas guiats per l’afany de lucre ni per la ridícola [sic] puerilitat de presumpció, sinó pel desig que sentíem d’aportar al moviment cultural de nostra terra les corrents característiques de les comarques lleidatanes.” I acabava així: “Les planes d’aquesta publicació resten obertes a totes les manifestacions de la cultura nostrada i molt principalment a tots aquells que s’inicien en el conreu del pa espiritual de les lletres.”

Vet aquí la línia ideològica i els objectius de la revista.

Després de publicar el número 101, la revista va deixar d’editar-se sense previ avís. Algunes de les causes podrien ser la manca de suport dels lectors o la pressió del règim dictatorial de Primo de Rivera, però no se sap amb certesa quin en fou el motiu. De tota manera, l’obra feta, la petjada, va durar anys, molts, ai las!, en silenci, però encara avui ens en podem servir.