La política barroera

Els polítics, no tots esclar, s’insulten. Es diuen autèntiques barbaritats. En seu parlamentària, des del faristol, en les rodes de premsa, en àmbits formals i informals, així que en tenen l’oportunitat davant qualsevol micròfon. I hom, petits i grans, ho sent i escolta per la ràdio, per la tele, pertot arreu. I n’hi ha que reneguen i escarneixen més que un carreter. La vulgaritat, l’impudor o el desvergonyiment i la mala educació campen per tots els fòrums i altaveus públics i privats. I després hom s’esgargamella ensenyant que s’ha de tenir cura del llenguatge i ser respectuós amb la persona i les seues opinions. Que s’ha de ser educat i saber controlar en públic les pulsions i els baixos sentiments, els conats d’arravatament i d’histèria. Llevat de comptadíssimes excepcions, no solament s’ha perdut el mínim decòrum, capteniment, decència o el que, als de la meua generació encara ens ensenyaven a l’escola primària, se’n deia urbanitat, sinó la bona oratòria, la que la IA defineix amb molt bon criteri com: l’art de parlar en públic amb eloqüència, claredat i capacitat de persuasió, tot utilitzant tècniques verbals i no verbals per influir, informar, motivar o entretenir una audiència, on l’orador domina el llenguatge corporal, el to i l’emoció per connectar i convèncer. Per dissort s’ha esfumat dels àmbits del debat d’idees i de projectes l’argumentació crítica, que també la IA resumeix sàviament com: l’acte, procés o facultat mental d’enllaçar idees, proposicions i premisses per demostrar, justificar o fonamentar una conclusió mitjançant la lògica, la qual cosa implica pensar ordenadament per resoldre problemes.

I no només de barroeria va la cosa, sinó de veracitat dels missatges. Potser no s’havien dit públicament tantes mentides en la narrativa política com des que tenim accés a infinitat de mitjans de comunicació i hom pot contrastar. És tan esperpèntic que fins i tot han nascut empreses verificadores de la missatgeria política. El més fumut, però, és que el mentider s’acabi creient les seues pròpies mentides. Es deia que abans s’agafa un coix que un mentider. Però, vist l’alt nivell de badoqueria social, ens sembla que ja no és així. Ara bé si estàs al cas, saps que qui sempre ment, mai no ens enganya. Si només fossin mentides pietoses de l’estil digues-me que m’estimes encara que sigui mentida...