La Mesquinesa de la guerra

Els qui ordenen fer la guerra, pels motius que sigui, per bé que, com escrivia el dramaturg francès Jean Anouilh, “totes les guerres són santes, car no hi ha un bel·ligerant que no cregui tenir el cel de la seva part”, haurien de ser els primers a enviar-hi, per donar exemple de congruència, si en tenen, els seus fills i filles i evidentment les seues dones o els seus marits. Segur que les oficines de reclutament els declararien aptes per empunyar una arma o estar capacitats per disparar qualsevol artefacte letal. Quin militar es negaria a admetre un tal acte de generositat, d’exemplaritat i d’amor a la pàtria tan honrós i memorable? I a primera fila, a infanteria, a la lluita cos a cos, si s’arribés a tal extrem, a pesar dels drons, dels míssils i de tots els ginys tecnològics. Totes les guerres, les antigues i les modernes, apel·len a la seguretat i als interessos nacionals, als valors i principis maniqueus de cadascun dels combatents, tenen la protecció divina del déu que escau, que els beneeix i els ungeix de valor, i sempre s’acaben quan hi ha un vencedor i un perdedor. Però el que no falla mai és que el perdedor sempre és el poble ras, la majoria del qual detesta la guerra, els qui els hi involucren i els qui en trauen profit. Perquè, és evident que els rics, els poderosos, sempre hi troben un motiu de negoci. Amb les armes, amb la tecnologia, amb els uniformes, els pertrets de batalla i de camuflatge dels soldats, o amb les sucosíssimes reconstruccions.

És tan mesquí que hi hagi partits polítics espanyols que defensin les guerres que lliuren Israel i els EUA! És d’una covardia tan mesella negar-se a denunciar-les, no pas ideològicament sinó per motius humanitaris i d’acord amb les normes internacionals, per por de no molestar el nou xèrif mundial! La nostra desgràcia com a humans és que, si algú es presentés a unes eleccions dient que si guanyava eliminaria de soca-rel els veïns demonitzats i en faria xixina, brutalment carn picada, sortiria elegit, potser obtindria la majoria i els partidaris ho celebrarien cínicament amb una hecatombe dedicada als déus per la seua misericòrdia. Hem arribat en el moment de la història en què, com diu Peter Sloterdijk, “els individus, conscients de les contradiccions, mentides i abusos del sistema, continuen participant-hi còmodament en lloc de resistir-s’hi”.