SEGRE

Creado:

Actualizado:

Desmudat, va pujar a les golfes de ca l’Eloi de Sant Martí i, des de la barana de ferro, va contemplar la serra de Maldà, fosca, contra el cel d’acer. El campanar, trossejat. “A baix, els soldats, pàgina desesmada d’un llibre de guerra, li van semblar quasi indefensos. Enretirà les mans de la barana, i es féu enrere unes passes. No podia, ni volia, tornar a ser un nen”. I sense gaire equipatge, perquè no en tenien, i perquè abans el gruix s’havia facturat amb els mobles, van pujar al tren, al vagó de tercera. Tenia quinze anys. Els vagons de tercera eren el símbol del país quan va acabar la guerra. Tots érem vençuts, diu.

“La guerra civil no l’havien perduda els d’esquerra, els anarquistes o els republicans: l’havia perduda Catalunya, i havien tingut premi els generals sublevats, perquè s’havia fet contra Catalunya”. Anar a viure a Barcelona fou per a ell començar a abandonar la sensació de guerra. Havia dit a casa que estudiaria Lletres perquè li agradaven, però tant el pare com l’avi contraoferien la carrera de dret, amb la ulterior meta de notaries.

Va continuar defensant el fet d’estudiar Filosofia i Lletres només per gust. El dia de matricular-se a primer curs va sentir una conversa de la qual va entendre radicalment el missatge: plantejar la represa de la llengua com un esglaó per a la represa de la consciència nacional. Un missatge, diu, que ja li havia arribat boirosament en part el darrer curs de batxillerat de boca de Jordi Carbonell, que va passar a l’acció i accelerà. “Jo no he passat mai de la postura personal i d’una acció solitària”. De Barcelona, a Sant Feliu de Guíxols, que “avui considero una mena de segona pàtria i on fou de debò que vaig sentir-me a punt per escriure”. I és on va començar una activitat en la qual ha persistit amb contumàcia: exposar en públic.

De fet, el Dr. Rubió, un dels seus amics més sòlids i mestre inqüestionable, va dir a Josep Pereña en ocasió d’una conferència a Barcelona: “Josep Vallverdú és l’home que parla més bé català en públic”. Algunes de les amistats contretes a Sant Feliu han restat solidíssimes. I Puiggròs, L’Espluga de Francolí, Balaguer i 303 llibres expliquen esdeveniments personals i col·lectius que fan que “em senti més compatriota dels meus”. “Ara que miro dècades com si instants fossin”.

tracking