Escapades

Després d’un curs molt viatjat, i encara ho serà més el proper, l’estiu d’enguany el vivim reposat: piscina, Cala Crancs i Capellans, Partida l’Escanyissada, a baix, l’Almadraba Park, a dalt, i preparant encara dues darreres sortides: una de simpàtica a la costa central i una altra molt i molt mar enllà. És curiós com, de tot el litoral, la Costa Brava continua essent encara la més mitificada. Tant com als anys setanta? El paradís de la costa catalana! En un article intitulat ‘Un nom amb prestigi’, Josep Vallverdú diu que potser avui, passat el furor descobridor de molta gent, les excel·lències de la Costa Brava són assaborides des d’una més reposada consciència. També des d’una no-exclusivitat. Però ara, que igual que als setanta tornem a fer reclam turístic, a efectes d’un bon nombre de clients, l’important és que el nom digui alguna cosa. Explica –ell que va viure a Sant Feliu de Guíxols, i que s’hi hauria volgut quedar i ser ganxó com el seu fill– que en una visita a l’estranger, uns ciutadans van quedar-se “cordialment esbalaïts en saber que jo no només coneixia la Costa Brava, sinó que hi havia viscut un grapat d’anys”, i lloa Josep Encesa pel molt que va fer per difondre a l’estranger, i entre la clientela que ell volia civilitzada i discreta, aquest sector de la costa catalana. I em quedo amb aquests dos adjectius que defineixen a qui adreces el producte. També n’era, de civilitzada i discreta, la vida d’estiu a la Costa Daurada dels setanta: poca gent, comerç tradicional, els visitants eren del tot assumibles i res no estava capgirat. Els Capellans era una cala plena de pins, llavors més que ara. Anaves en bicicleta de Salou a Cambrils i tot era tranquil, malgrat la vida marinera de port que Cambrils despatxava. Avui tot és ben altrament. El turista s’ha fet més sorollós i, sovint, cridaner. A la platja, si no tries cales d’accés no gens fàcil, que és on s’ha d’anar, o hores tranquil·les de matí i vespre, pots haver de sentir música que no vols escoltar. Els comerços apareixen tan sovint com desapareixen, i els restaurants de sempre els tomben els de paladars poc exigents. En fi, que entre escapada i escapada ens haurem fet la costa catalana, una mica de País Valencià i Cala Galdana, imprescindible. I com la mar, toujours recommencée!