Víctor P. Pallarés

El títol d’aquest escrit és el de l’exposició que en un més que merescut reconeixement a l’home, discret i bo, i a tot el seu conjunt d’obra, des del mes d’octubre passat i fins aquesta setmana el Castell del Remei, a través de la seva Fundació, dedica a Víctor Pérez Pallarés. Lligada al Canal d’Urgell, i endinsar-nos en què ha suposat per a les comarques de la plana de Lleida i per al país en general aquesta comunitat rural, vol dir viure la transformació d’aquesta part del país del segle XIX i fins avui. Talment, al segle XX, tota l’obra del gravador, del muralista i del pintor que fou en Víctor. Avui, Tomàs Cusiné treballa perquè d’aquests sòls àrids que viuen elevades insolacions i forts contrastos tèrmics se n’obtinguin vins forts de caràcter i de gran personalitat, com la gent de la terra. Fou amb l’arribada de l’aigua que el terreny es prepara per a l’explotació agrícola, i, a més a més del cereal, s’hi comença a plantar vinya de cep noble. Tan noble com els pigments de què se servia Víctor P. Pallarés, que deia i citava Joan Perucho, que el va descobrir quan feia crítica d’art a la revista Destino: “els pigments que uso són pocs; m’agrada trobar, sota la idea de gris, blanc o negre, allò que m’interessa resoldre, sessió a sessió, o sigui, l’obra per transparència. Al treballar els colors directament, redueixo el risc d’errors cromàtics, així com em limito a unes gammes reduïdes de color i em recolzo en tres o sis colors escollits rítmicament. Escollir una ordenació més àmplia complica notablement l’aspecte exterior de la matèria”. De l’obra que presenta la Sala Lucilla Atilia, i de la que tenim en les col·leccions particulars, compartim amb Perucho que Víctor Pallarés és un d’aquests dipositaris d’un misteri observat molt poques vegades. I aquest misteri equival a la poesia. L’art com a matèria revelada. I és que, certament, el sentit d’un vers o d’una pintura no és pas immediat. De la interpretació a la crítica. Llegir i rellegir. Mirar i remirar. Trobar el sentit de la significació de les paraules. De les imatges. I gaudir-les. I fer-ho des d’una política cultural que aposta per la perdurabilitat i contra l’efímer en tots els llenguatges que s’agraden de saber-se mirats i escoltats, acaronats o llegits. Olorats i gustats. Com el vi. I en tots els seus colors!