La gran crueltat

Al meu poble ara ja hi tenim residència assistencial en format centre de dia. Escriu Goethe que hi ha un moment a la vida en què morim sense que ens enterrin, que el món n’és ple, de gent morta, encara que ella no ho sàpiga. I Víctor Hugo ens feia adonar que els animals viuen, mentre que els humans vivim i existim; que la pulsió de ser, els humans la compartim amb tota la matèria; la de viure, la compartim amb els éssers vius; però la pulsió d’existir és específicament humana. Per què? Doncs perquè vivim en la nostra pell, certament, però no comencem a existir si no és en la mirada d’un altre, per això la condició física de la manca de reconeixement és la solitud. I potser per això és innegable que no podria ser concebut cap altre càstig més diabòlic, si fos físicament possible, que el de ser deixats anar en societat i romandre-hi passant completament desapercebuts per tothom. Torno a reportar Ralph Ellison quan a L’home invisible diu: “no existeixo perquè tothom refusa de veure’m”. I és quan creixem en anys que ens adonem que la vellesa és, en massa casos, l’etapa vital en què l’existència pot desaparèixer abans fins i tot que la vida s’extingeixi, perquè els distribuïdors habituals de reconeixement desapareixen l’un rere l’altre. De fet, desgraciadament, trobem molta gent gran a la qual se li intenta allargar la vida, però no pas l’existència, i és que n’hi ha força, de gent, a la qual l’existència els va deixant abans que la vida. És el morir sense que ens enterrin de què parla Goethe. En molts casos, el drama de la vellesa no és pas que un tingui necessitat dels altres, sinó que aquests altres ja no tenen fretura de tu. I aquesta és la gran crueltat. I és en això que som diferents homes i animals. En què ells només viuen i nosaltres vivim i existim. Nosaltres necessitem que sàpiguen de nosaltres. Explicava un prestigiós biòleg que una moneta mostra sempre signes d’alegria quan la seva mare reapareix davant seu després d’una absència. L’home, en un cas semblant, opta per emmurriar-se, és a dir, per castigar l’altre per haver-se fet absent, però en realitat no fa altra cosa que imitar-lo, a aquest altre, perquè li ha rebutjat la seva atenció. I és que de la vida en diem sort o en diem desgràcia segons el benefici o el perjudici que n’experimentem.