Més Tuc de Neu

Dimarts, a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, en el marc del cicle de sant Jordi, dedicat als llenguatges de les arts, perquè sant Jordi no és només el dia de la literatura, sinó el dia del llibre en tots els seus llenguatges i en totes les disciplines, Francesca Guardiola, que hi posa veu, i Guillem Pérez Casals, músic, compositor, guitarrista i andorrà d’Ordino, presentaven l’espectacle el títol del qual manllevo en aquest escrit en una posada en escena tan sòbria com elegant, recitada, cantada, declamada en prosa i vers d’escriptors andorrans, però no només, bellament abraçada, la paraula, per les composicions creades per a cada peça pel mateix músic acompanyat de guitarra. Els qui coneixem Francesca Guardiola des de la seva carrera professional, li sabem el rigor, l’exigència i el gust per elegància en el fer i en ser, i no podia fallar que aquest espectacle que s’estrenava a l’Aula Magna de l’IEI, que ens la presentava en retornar a la seva etapa de formació com actriu a Barcelona i a Londres i formant-se com a cantant, no commogués totes les sensibilitats i emocions. Però la delicada interpretació i la tendresa d’acords i melodies que abraçaven vers i prosa té tota la força en la sàvia tria d’autors i d’obra en un recorregut que passeja pel Silenci de Noemí Rodríguez, Paraigua maleta bolic d’Antoni Caus, passant per Anticipant octubre (segell d’Arola) d’Ester Fenoll, per l’Amic de Josep Enric Dallerès, pels Tolls de Nil Forcada, per L’ànima separada del cos d’Eva Arasa Altimira i fins a la grandesa de la literatura de la intimitat de Teresa Colom amb Una amiga de l’escola. Però no hi falta poesia cantada, en aquest Tuc de Neu: de Quietud de M. Antònia Salvà a Cançó per fer camí de Maria Mercè Marçal fins que tancant amb Cançó a Mahalta de Màrius Torres l’emoció del públic va esclatar, continguda per un crescendo que va saber fer-se seva la sala des de l’arrencada. El vers i la prosa en veu de Francesca Guardiola amb la col·laboració de Guillem López Casals per harmonitzar íntimament la paraula escrita amb la música ens porten a J.V. Foix quan escriu que la joia i la malenconia són idèntiques a través dels temps i que si apliquem, aguts, els nostres sentits damunt els nous i els clàssics descobrirem ritmes inèdits. I així va ser. I els ulls, entelats.