Al dictat de la memòria

Combat d’incerteses (1989) i Dit o fet són dietaris de records d’Oriol Bohigas que sempre seran interessants perquè la seva va ser una vida activa i rigorosa en diversos camps culturals. Arquitecte i urbanista de formació i de professió, Bohigas claudicava, per segona vegada l’any 1992, amb Dit o fet, a parlar d’ell. Una claudicació que acceptava, potser, per la por de fer tard, i ja llavors, metòdicament i pausada, a tall de dietari, triant bé els mots i construint la frase amb una arquitectura admirable, ens parla a mig camí entre la biografia i el record, i ho fa amb una acumulació de records que es posen en fila i s’agrupen en funció de certs parentius, manats per la continuïtat descompassada d’aquesta memòria i, per tant, d’un lligam d’idees que de vegades passa per la consciència i, d’altres, per les incitacions de la realitat. Home de cultura vastíssima, en aquest “país que tant ens costa de reconstruir” s’atreveix a “dir” el que ha “fet”, i ho diu amb un còctel de frases treballades i d’idees esmolades, amb geni per a la veritat i sense gens de talent per a l’error. Curiositats personals, teoria d’arquitectura, viatges i praxis política es barregen amb noms de gent “acurada i precisa” d’una vida culturalment activa. I ho construeix molt hàbilment tot anivellant el valor dels fets que tracta i que tria d’explicar: és el pas de les paraules a la sintaxi per posar en ordre el discurs. Un cop aconsegueix això, la formulació lingüística, l’estil, es belluga al dictat de la memòria, que si per una banda el que fa Oriol Bohigas és recrear-la, per l’altra, n’és deutor. I és que la memòria, tal i com diu Alan Yates, és com un alfabet intern que escriu el que li dicten i llegeix el que hi ha escrit. Aquests records de Bohigas no són altra cosa, doncs, que el resultat de la seva visió classificatòria. Però, com Simònides, sap distingir “en les cares destrossades dels convidats els seus noms veritables”, conseqüència ineludible de la radicalitat de les seves qualitats. Hi ha llibres, als quals sempre és bo de tornar. I com que va ser un home de volada internacional, aquests seus a fora són ben rebuts i amb bona crítica. Ho vaig poder constatar dimarts en unes jornades sobre llibres personals a Venècia. Al costat d’altres, també catalans, que excel·leixen.