Reflexions amb una viuda d'un autònom

Sr. Director:

Casualment aquestes reflexions van sortir d’un passeig que faig cada dia. Dic passeig perquè és el camí que faig habitualment. Parlaré dels bars del passeig de Ronda del número 10 al 30.

No vull ferir la susceptibilitat de ningú i que consti que vull que es guanyin la vida. Tres, pràcticament un al cantó de l’altre.

Propietaris: un xinès i dos del país.

Clients: he fet l’estadística amb nou persones, quatre eren romanesos i cinc marroquins (ho he deduït per la manera de parlar i algun pel vestit). Homes. Totes persones normals, es prenen una o dos cerveses, fumen la seva cigarreta i, segons el propietari d’un dels bars, són clients de cada dia.

Edat: no passen de cinquanta anys i s’hi instal· len cap a les onze. Jo avui hi passava vora la una. Aquest panorama és a altres bars de la ciutat. Segons el senyor del bar, reben ajudes, no treballen, a ell li paguen correctament i no en té cap queixa.

La senyora que anava amb mi, viuda d’un treballador autònom de tota la vida, em diu que el seu marit, que fa un any que va morir, cobrava uns 800 euros. Ella ara no arriba als 500.

La meva reflexió, sense voler ser racista, és: val la pena treballar amb aquesta incongruència? Val la pena pagar impostos perquè s’ensenyi a viure de subvencions? Jo recordo, fa més de deu anys, haver ofert treball a una senyora migrant per cuidar la meva mare i no volia que l’assegurés perquè perdia l’ajuda que rebia, és a dir, ho volia en negre.

Crec que ens estem equivocant amb la gent que ve de fora buscant una vida millor, que ho trobo correcte, però nosaltres també vam ser migrants, i no ho vam trobar així; ens ho feien currar: o treballes o no cobres. Jo vull dir que no tinc res en contra de la gent que treballa: igualtat de feina, igualtat de remuneració, però donar a canvi de res, per a mi, no és la solució.

Als blocs Joan Carles hi ha famílies que porten dos generacions sense treballar. Millor dit, els pares recollien el que podien per vendre-ho al ferroveller, però els d’ara no foten ni brot, es passegen amb la canalla, que, a més, no porten a col·legi.

No vull dir que no n’hi ha que han fet coses de profit i han estudiat o treballen, però ja dic que n’hi ha que viuen sense treballar. No m’agradaria que algú pensés que no vull que s’ajudi el necessitat, el malalt sense recursos, etc., però les subvencions a bons vivants em rebenten.

També caldria parlar dels menas, que veig sempre amb mòbil, vambes de marca i ben vestits voltant pel carrer Major a hores que sembla que haurien d’estar a col·legi i que, quan fan divuit anys, se’ls dona l’atur durant dos anys. Qui paga els seus mòbils? Amb quins diners van de compres si se’ls dona habitatge, menjar i estudis?

En fi, són unes reflexions que en una societat com la nostra, que en aquests moments s’està empo· brint, s’haurien de plantejar més.