SEGRE
CARTA AL DIRECTOR

CARTA AL DIRECTORSEGRE

Creado:

Actualizado:

SR. DIRECTOR: El triomfalisme crònic forma part del perfil de l’executiu a tort i a dret. No mereixem la mentida contínua. Fa uns dies han tingut el desvergonyiment de vendre’ns les xifres d’atur de juny com si fossin excel·lents. No res a veure amb la crua realitat! Podent acceptar que unes 40.000 persones van abandonar les llistes de l’INEM, obvien que aquesta minva es troba quatre vegades per dessota de la de l’exercici precedent. Maquillar la fotografia quan hi ha 3,4 milions d’aturats, no tenint en compte els altres no ocupats (per disposició limitada o ERTO) clama el cel.

Tot s’agafa amb pinces. Mirant-ho pel dret o l’inrevés, el mateix Banc d’Espanya preveu un esquifit creixement del PIB per dessota del 4%. Juny va tancar amb uns 202.000 afiliats menys a la Seguretat Social.

Avenço una tardor de traca i mocadors amb els sindicats al carrer armant gresca. Proclamar, un i altre ministre, que la probabilitat que el país entri en recessió és ínfima frega l’esperpent. Els indicadors de venda de cotxes, el fre del consum, l’alça de tipus en les hipoteques, el munt de gent que no podrà fer vacances, el repunt caòtic del deute públic i/o l’allau de persones que es veuen obligades a picar a la porta de Càritas-Banc dels aliments i altres ONG palesen un desgavell monumental que farà esclatar el globus de tot plegat.

No vàrem aprendre ben bé res arran la crisi del 2008-2009. La inacció era la principal moneda de canvi... Amb el greuge afegit –que em fa petar de riure– que l’expresident Zapatero assessorarà en Sánchez. On s’és vist? Els comptes públics, llavors, presentaven un superàvit que es va malbaratar barroerament. Se’ns va negar la crisi i molta gent se sobreendeutà fins a les orelles... Fins que el crash ho va atropellar tot, com un tsunami. A hores d’ara, tenim un deute i un IPC galopants. D’aquesta forma, l’actual president pretén aplicar la mateixa recepta de llavors? Que no veu que estem a punt d’estavellar-nos?

Per tot plegat, tanco la meva reflexió tot dient que és lliure de suïcidar-se políticament. El que no pot fer, tanmateix, és jugar amb la vida i la butxaca de milions de ciutadans que amb prou feines arriben a fi de mes. Que no poden afrontar els deutes que tenen. Que veuen, atònits, una total manca de solucions. Until when? (fins quan?).

tracking