Vae Victis, Lleida CF

Amb el cadàver del Lleida CF encara calent, sense haver estat enterrat, ja han sorgit alguns “opinadors radiofònics locals” amb un discurs ben curiós.

Ser aficionat al futbol i anar al Camp d’Esports periòdicament no és només una afició; ja forma part de les nostres vides.

Però a Lleida vam viure una guerra fratricida entre dos clubs que, curiosament, mai no havien estat rivals esportius: no han jugat mai cap partit entre ells. I tots, d’una manera o altra, vam prendre partit per un bàndol o l’altre, sense saber gaire bé qui eren els instigadors de tot plegat.

I sembla que els vençuts no ho tindran fàcil per ser “acceptats” dins del projecte vencedor. “Ara sí, eh!” és la frase més repetida per aquells opinadors, deixant clar que alguna penitència haurem de purgar si volem continuar veient futbol semiprofessional a la ciutat.

I què volen que els digui? Molts anirem al Camp d’Esports perquè ens agrada el futbol i som de Lleida.

Potser semblarem marcians en un lloc on no som gaire ben rebuts. Ens sentirem com aquells orfes que han estat acollits i que, inevitablement, recorden de vegades un passat feliç, ja idealitzat.

I no ens podrem amagar, perquè serem aquells que no portaran bufandes ni samarretes, que no cantaran himnes ni celebraran gols, mentre somiem que algun dia, a la grada, algú comenci a animar l’equip local amb crits de “Lleida, Lleida!”.