La mort de l’altre

Les úniques morts que compten són les morts en primera o segona persona. Les altres morts són simples desaparicions, fenòmens físics, o estadístiques. La mort només és real quan mor algú a qui estimem. Sense l’existència de l’amor o almenys d’una engruna d’afecte no hauríem descobert ni parlat de la mort de l’altre.

Un tabú és “La prohibició de manifestar determinades paraules que, per motius socials, religiosos, supersticioses, culturals, ideològics o de qualsevol tipus, són considerades incòmodes o no convenients”. La definició s’ajusta al tema de la mort com un guant. La mort pateix una dessocialització i una omissió molt acusades, per molt que els mitjans de comunicació parlin d’atemptats i de morts a les carreteres o a les guerres. Parlar de morts no és parlar de la mort. No és l’únic tema que pateix un tabú, també el pateix el sexe, per bé que darrerament aquest s’ha integrat molt, tant a nivell social com educatiu. Si més no a les escoles se’n parla, i també a la televisió, com a qüestió sobre la qual cal educar els joves. Ja fa temps que els centres escolars imparteixen, a través de les tutories, continguts i valors sobre sexualitat sana, prevenció d’embarassos, sobre assetjament sexual a la xarxa (aquests impartits pel cos de Mossos d’Esquadra)... Però de la mort, res. Si no fos pels Telenotícies es podria dir que la mort no existeix.

El cas és, però, que tots hem de morir, sense saber-ne. I tanmateix és una realitat que no podem defugir. De tot podem aprendre, però no pas de la mort, perquè és una experiència que no es pot repetir (llevat del Ressuscitat) i, per tant, no es pot acumular per a fer-se més savi. Com podem parlar d’allò que no vivim com a experiència pròpia i únicament a través de la mort de l’altre? Pocs llibres hi ha sobre el tema. Els en recomano un: La mort de l’altre, editat per Comanegra. L’autora és Teresa Ibars. Abans d’ella, altres autors, fora de l’acadèmia, de la fe i de la filosofia, han provat de fer-ne literatura a través de personatges interposats. Però ella és de les poques que, amb una corprenedora excel·lència, s’ha atrevit a literaturitzar la pròpia experiència, en primera i segona persona, sense caure en l’inventari de les pèrdues o dels enyors. Llegeixin-lo, no és pas poca cosa.