El pagès viu fins que mor

Si vostè no sabés quina edat té, quina edat tindria? Aquesta pregunta em va venir al cap en llegir la primera pàgina del SEGRE d’ahir. El protagonista de la notícia era Josep Mas, un pagès cerverí de 89 anys que segueix al peu del tractor (és un dir, a la foto de portada apareixia dalt de l’escala que du a la cabina del seu tractor, enganxat a la carrossa amb alces) i, com cada estiu, no s’ha perdut la feina de la collita –la d’enguany esplèndida, al dir d’ell–. El diari fa notícia del seu cas com si d’una cosa excepcional es tractés. Potser ho és l’edat avançada combinada amb l’excel·lent salut que aparenta, però el fet en si no és gens estrany al món rural. Els vells pagesos no pleguen mai. La paraula retir, com tampoc els termes cansament, avorriment i desocupació no formen part del seu vocabulari.

Diuen que la pitjor mort és aquella que es dona en vida, quan perdem allò que forma el centre de la nostra existència, allò que fa que siguem el que som. No tothom es defineix per la feina que fa, cert, però si l’activitat principal de la nostra vida és alhora la nostra vocació o, si més no, allò que, a més de proporcionar-nos ingressos, és el que més ens agrada fer, resulta un element clau a l’hora de determinar-nos. Jo mateix, posem per cas, només sé definir-me com a professor, específicament de filosofia, una persona que s’il·lustra i malda per comprendre idees amb l’objectiu d’explicar-les i fer-les entendre a altres. El pagès és un altre individu de la mateixa espècie; es defineix per la seva relació amb la terra, per la suor amb què la rega i pel fruit que en treu. Per això el pagès viu fins que mor, justament perquè sempre té feina: mai no deixa d’ocupar-se, sempre hi ha un fruiter per esporgar, una feixa de pedra que cal reconstruir, un hort que s’ha de fangar o unes tomateres que reclamen atenció.

En canvi, quants n’hi ha que moren estant vius, al cap de tres dies de retirar-se? Hi ha qui, en aixecar el camp, penjar els hàbits, plegar veles o tancar la botiga no fa altre que abandonar i abandonar-se per manca d’incentius i d’afeccions. Són conscients que ja no són res del que eren, i, en lloc de ser a les portes de la felicitat (jubilar-se, literalment, vol dir alegrar-se), són a l’avantsala de la mort.