Quesquesé se merdé?

I és que és tan refrescant / quin delit, quina fal·lera! / pel davant i pel darrere / pel darrere i pel davant. Recorden? Aquesta és la tornada de la cançó El baró de bidet que La Trinca va treure l’any 1983 dins de l’àlbum Quesquesé se merdé, on apareixen altres títols ben significatius, com Mama, caca o Oda al paper higiènic. De totes les cançons de l’àlbum només em venia al cap la del bidet, ves per on. Encara recordo quan, encara nen, els pares van fer el lavabo de casa, al poble (abans no en teníem: la “dutxa” era un ribell de llauna d’on trèiem l’aigua tèbia que ens tiràvem pel cap amb un cassó; i l’inodor era una comuna, una post de fusta amb un forat). El lavabo nou, net, lluent, enlluernava de blancor, i els seus cromats eren cosa mai vista. Recordo també l’obligada pregunta: I això què és? –referint-me al bidet i a la seva fonteta d’aigua al mig. La resposta que vaig rebre, no sé si producte de la ignorància o del pudor, va ser: –Això és per a rentar-se els peus.

Doncs no era per als peus, sinó per a la higiene del cul, com els de La Trinca, amb la seva particular desimboltura, ens recordaven. Les qüestions relatives al buidat del cos són plenes de prejudicis i tabús. Una ombra de vergonya emmascara totes les funcions que l’eufemisme anomena “la crida de la natura”. Darrerament, però, i des del punt de vista de la salut, apareixen informacions i consells sobre la freqüència de les deposicions, sobre la postura recomanable, etc. Celebro que finalment les operacions del cos surtin de l’excusat, ja no dic de l’armari. Ara bé, ja fem tard. En altres cultures, com ara la hindú, existeixen rituals molt antics que, comptant amb el temps en què van néixer (quan no hi havia latrines ni paper higiènic) uneixen sàviament la cura de la salut, la higiene i, és clar, la religió. Postura ritual: a la gatzoneta, tan a prop de terra com sigui possible; lloc: lluny dels rius i fonts, per a evitar la contaminació; neteja ritual: amb terra i aigua, i sempre amb la mà esquerra. Curiós, això darrer, però gairebé universal tant pel tema de la puresa com pel de la discriminació lateral. Per al bramanisme, el melic és la frontera del cos. Tot el que s’hi fa per sota s’ha de fer amb l’esquerra ai, sempre tan marginada.