Més ràpid, millor
Vivim aqueferats i sotmesos a la tirania del rellotge, i en directa confrontació comparativa amb les màquines. Justament la primera que ens va sotmetre és el cronògraf, pensat per a conèixer l’hora però fatalment convertit en el guardià del nostre temps.
Ara no solament creiem que cal afanyar-se perquè el temps és or, sinó que, a més, pensem que “més ràpid és sempre millor”. Cal prendre decisions ràpidament, no fos cas que, per madurar-les, es podrissin. Això a risc de prendre-les irreflexivament i amb insuficiència de dades rellevants. La pregunta és: més ràpid és sempre millor? Diuen que una vegada, l’any 1920, un professor d’Òxford i un de Pequín, s’havien cartejat durant anys. Finalment, el professor xinès va comunicar que visitaria el seu corresponsal. L’anglès va voler mostrar-li alguna cosa fora de les seves experiències habituals i el va dur a una competició atlètica. En acabar una cursa, hi va haver molts aplaudiments i excitació, i el professor xinès va preguntar a què es devia. –Bé. Va dir l’anglès, –L’home de la samarreta vermella ha corregut els cent metres llisos una dècima de segon més ràpid del que mai s’ha fet en aquest país. –Entenc. Va dir el xinès. –I què es proposa fer amb el temps que ha estalviat? En efecte, què farà el velocista amb la dècima de segon guanyada a l’eternitat?
Realment la velocitat o rapidesa amb què una activitat és realitzada és el barem ideal per avaluar-la? Pensi, volgut lector, en fer l’amor o en dormir, com ens hi fa pensar el vell proverbi polonès: “Dormiu ràpid, que necessitem els coixins!” S’imagina dormir ràpid, concentrar les vuit hores en una, fent de la pernocta una becaina?
A veure si és que, pressionada i alhora anestesiada la nostra capacitat crítica pels imperatius del capitalisme productiu, estem confonent activitat amb assoliment. Interpretar la Novena Simfonia de Beethoven al doble de velocitat no la fa millor ni augmenta una polzada el plaer del melòman. Ens hem de preguntar, doncs, quina és la velocitat ideal de la vida? O potser el millor que podem fer és oblidar-nos de la pregunta i aprendre a deixar que tot flueixi al seu propi ritme? Què és millor, ser governats pel rellotge o provar de governar nosaltres el temps, després de llençar-lo per la finestra?
