Un infart de miocardi
El 17 d’agost del 1972 Josep Pla va patir un infart de miocardi. No és pas poca cosa. Com que Pla tenia, en paraules seves, “la diabòlica mania d’escriure”, i així ho feia sobre tot el que veia i tot el que li passava, va convertir en literatura la història del seu infart. D’ell va dir que el fet de patir-lo era l’entrada a la vellesa per la porta gran i sense compliments. No anava desencaminat, la defallença del cos és un indicador eficient de la nostra edat, més que no pas la que indica el document d’identitat o les vagues i ben subjectives percepcions. No tenim l’edat que “sentim íntimament” que tenim, si així fos, als seixanta molts encara tindríem només trenta anys, i altres encara no arribarien als vint.
Pla descriu amb meticulosa precisió el seu infart: estava llegint al llit i va sentir que a la part alta del pit se li produïa una barra molt dolorosa, a sobre del cor, que es reproduïa a la part posterior del tors. Al principi aquest dolor era vague, i ja l’havia sentit temps enrere dos cops, cosa que atribuí a la ingesta excessiva de cafè o d’alcohol. Però aquest cop fou diferent, car tot seguit li començaren a fer mal les articulacions dels braços, tenia sensació d’ofec i suava intensament. S’adonà que el dolor, opressiu, asfixiant, es precisava en forma triangular damunt de l’estèrnum i adquiria una intensitat insuportable... Pla va cercar postures més còmodes al llit, després en cadires i gronxadors i també damunt d’una estora a terra. Va adonar-se que el dolor havia de provenir del cor i fou agudament conscient que la seva vida perillava i, tanmateix, no va fer res per alertar ningú de la casa. La idea de la mort li va venir, és clar, com a idea general, no pas concreta i definida, però va decidir que no estava preparat per a morir-se. Va passar així la nit, l’endemà va demanar ajuda i el metge determinà, un cop fet l’electrocardiograma corresponent: “Ha fet vostè un infart de miocardi”. I després de veure l’actitud de Pla, va afegir: “És vostè un estoic considerable”.
Recomano aquest relat de Pla; és un autoreportatge sorprenent amb fons verídic i recobriment literari. Sembla talment com si tot hagués passat de manera que el seu autor no havia de morir de l’infart, justament perquè l’havia d’escriure.
