La família, el savi i la cabra

Hi havia una vegada una família pobre que vivia en la més absoluta misèria i necessitat, nou d’ells compartien una sola habitació, ningú no menjava el que calia, i tots duien pelleringues a damunt. Finalment, un d’ells va visitar un savi i li va dir: “Gran savi, som tan miserables que amb prou feines ens mantenim vius. El soroll és terrible, la brutícia és esgarrifosa, la manca de privacitat, intolerable i comencem a odiar-nos els uns als altres; és senzillament espantós. Què hauríem de fer?” A la qual cosa el savi va respondre: “Heu d’aconseguir una cabra i fer que visqui a casa vostra durant un mes. Després els vostres problemes es resoldran.” L’home es va mirar el savi amb incredulitat. “Una cabra? Viure amb una cabra?” Però el savi hi va insistir, i com que era un savi molt savi, l’home va fer el que li havia dit. Durant el mes següent, la vida de la família fou un infern i va anar més enllà del tolerable. El soroll era molt més eixordador, la brutícia era repugnant i no hi havia res per menjar perquè la cabra s’ho fotia tot; no hi havia roba per posar-se perquè la cabra també rosegava la roba. El rancor va esdevenir explosiu a la casa. Al final de mes, l’home, ben emprenyat, va tornar a veure el savi. “Hem viscut tot un mes amb una cabra a casa nostra”, va dir. “Ha estat horrorós. Com pot vostè haver-me donat un consell tan ridícul?” El savi va assentir, i amb picardia li va dir: “Ara desfeu-vos de la cabra i veureu com de pacífica i sublim és la vostra vida”.

Renoi, vaig pensar a sentir-la, aquesta faula exemplifica ben bé la idea que sempre es pot estar pitjor de com s’està. Força dites expressen aquest pensament: “que em quedi com estic” o “sempre com ara”. I no les diem pas perquè estiguem bé, sinó perquè ens adonem, ni que sigui superficialment, que no tenim motius reals per queixar-nos; que les molèsties, fins i tot objectives que tenim, podrien ser molt pitjors. La faula també fa que ens adonem del fet que cal aprendre a distingir entre els problemes reals i els de cada dia, cosa que, invariablement, només fem quan tenim un dels primers. És aleshores que ens adonem que tot allò de què ens queixàvem no era res, i encara que donaríem qualsevol cosa per tornar a tenir “només” els problemes de sempre.