Negra, li diu el corb a la garsa

Com sempre, a Espanya, el regne de la paradoxa, qui és antidemòcrata t’anomena feixista, els atracadors et diuen lladre, els qui malversen, per perseguir-te et diuen malgastador, corruptors i corromputs et diuen corrupte, els divisors que t’aparten i denigren et diuen separatista, els xacrosos et diuen malalt...

Fa molta gràcia veure com Ayuso anomena dictador a Sánchez o Feijoo li diu corrupte, només per posar exemples veïnals. Mostren com la sentència bíblica amb què Jesús salva l’adúltera cau tan lluny que ja no fa efecte. La té present, oi? Els fariseus li porten una adúltera i li recorden que la llei mosaica mana donar-li mort per lapidació. Ell no respon i es posa a escriure a terra amb un dit. Ells insisteixen. A la fi es posa dret i els diu que “qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra”. Se’n van tots, començant pels més vells. És una paràbola exemplar que no s’ajusta ben bé al cas que comento perquè aquí no es tracta tant d’acusar els que han fet el mateix que nosaltres, sinó d’acusar fins i tot aquells que no mereixen el blasme, que és pitjor. Aquest és justament el cas quan ens trobem amb l’exèrcit de togats d’inspiració franquista que van acusar de sedició i de terrorisme els responsables del procés.

Ara bé, el model més estès és el del primer paràgraf i alhora dels exemples evangèlics. Qui acusa és el primer a merèixer l’acusació. Com és possible? En algun cas podria ser per manca d’autoconsciència. I a la inversa, diuen que els qui més s’acusen de garrepes són els qui menys blasmen els altres de ser-ho. En canvi, hi ha qui, amb perfecta consciència del que és i representa, acusa i fins i tot encalça i castiga altres per fer el mateix que ell, com ara –per mencionar només alguns que tenen processos oberts– Montoro, que denunciava fraus i irregularitats fiscals de rivals polítics, presentant-se ell com a garant de la legalitat, i ara sabem que promovia lleis a mida dels seus amics, previ pagament; o Ábalos, que denunciava agrament la corrupció dels adversaris i es presentava, ell i el seu partit, com defensor de la transparència. Just per acabar evangèlicament, per bé que de missaire no tinc res, recordo al respectable allò de veure la palla a l’ull de l’altre estalviant la biga al propi.