Odi als indiferents
Sovint es diu que, amb la feina que tenim a lliurar les pròpies batalles, no cal que ens posem a lliurar també les dels altres. El mateix consell recomana que si ensopeguem amb un parell que es barallen el millor és passar de llarg i, si molt cal, n’hi ha prou de cridar-los a l’ordre, car si provem de separar-los encara podem rebre alguna garrotada. Contra aquestes opinions tan assenyades s’alcen altres veus amb arguments poderosos. Si no defensem les dones del masclisme recalcitrant, els immigrants del feixisme xenòfob, els negres del racisme universal i els vells de l’arnat edatisme, un dia ens podem trobar que nosaltres pertanyem o siguem tractats com qualsevol d’aquests col·lectius. I si d’una baralla o d’una guerra es tracta i no podem separar els que s’estomaquen, és necessari que ajudem l’un o l’altre, segons les nostres conviccions i segons creguem just, car si no ho fem, a més a més, tant si guanya com si perd ens tindrà per enemics.
El cert és que a la vida, ens vagi bé o no, cal sortir del nostre racó de confort i prendre partit, si més no, en qüestions socials. Si vivim vertaderament, no podem deixar de ser ciutadans i partidaris, perquè la indiferència i el semenfotisme són una forma de parasitisme i alhora de covardia. Sembla que els que no es mullen mai no fan res perquè no intervenen, però no és pas veritat. Operar passivament també és una forma d’operar. Aquí sí que val allò de qui calla atorga perquè fer veure que no s’ha sentit res o no s’ha sabut res i no dir ni fer res és consentir, acceptar. Per això odio aquells que fan el ploricó d’innocents quan ha passat “allò que tampoc ells volien” però que no van fer res per impedir, per pura comoditat o per indiferència estratègica, la mateixa dels esquirols que no fan vaga per no perdre quartos però confien en la lluita dels altres.
Com si no tinguéssim prou desafiaments globals, aquest 2026 que s’enceta! Tenim el negacionisme climàtic, el terraplanisme sanitari, el bel·licisme de la guerra al cor d’Europa i del genocidi palestí, a més de l’autoritarisme, l’estupidesa i la corrupció política arreu. Què farem, ens mantindrem en la comodíssima passivitat, assumirem la responsabilitat del silenci o ens odiarem nosaltres mateixos, per abúlics i indiferents?
