Per què els pobres voten els rics?

Diuen que molts treballadors precaritzats, persones “mileuristes” i força jubilats votaran partits polítics que quan van manar van congelar el sou mínim interprofessional, les pensions, van abaixar els impostos als que més ingressos tenen, etc. Aquests mateixos partits i altres que encara no han manat però amenacen de fer-ho, anuncien als seus programes electorals determinades mesures que, per dir-ho eufemísticament, són “liberals”, vostès ja m’entenen. Són aquells programes que, sota la bandera de la llibertat (d’empresa, d’actuar en general) preveuen la privatització de la sanitat, de l’educació, de les pensions. Diuen coses com ara que les pensions són una estafa piramidal, que no hi haurà diners per als futurs pensionistes i que, per tant, el millor és que cadascú es faci un pla de pensions privat amb els diners que ja no li resquitaran del sou brut cada mes. I els joves, ignorants, fins ho veuen bé, pensen que tindran més diners a la butxaca per gastar. Els sona, oi, la cançó? “Abaixem impostos perquè els quartos on millor estan és a la butxaca dels contribuents”. Fins i tot a mi em sona bé si m’abstinc de pensar en el que passa quan tot està privatitzat, i és que aleshores només els més rics poden pagar-se una bona educació, salut o pensió de jubilació.

Així doncs, com és que els pobres voten en contra dels seus interessos i ho fan a opcions polítiques que en res no els defensaran? Com es construeix la seva ruïna? La resposta està en el fet que el vertader domini dels rics sobre els pobres o dels poderosos sobre els impotents avui dia no rau tant en l’exèrcit o la policia com en la força de la societat civil: escoles, esglésies, mitjans de comunicació i xarxes socials. Són els llocs on es gestà i transmet l’hegemonia del sentit comú, com l’anomenava Gramsci. Una hegemonia que sembla nascuda del consens, però que en realitat no és més que la visió del món de la classe dominant que ha acabat essent acceptada per les classes inferiors. Aquestes, en assumir el marc mental que se’ls imposa imperceptiblement, col·laboren en la seva pròpia servitud. Si jo em crec que soc un “empresari de mi mateix” i, per tant, “un futur ric” en lloc d’un obrer mal pagat, em penjaré la roda de molí al coll amb un dolç somriure idiota.