SEGRE

Creado:

Actualizado:

El primer cop que vaig sentir el nom del títol va ser quan, fa molts anys, vaig veure la pel·lícula: Alien, el vuitè passatger. La nau de transport on passa la major part de l’acció s’anomena Nostromo. Ridley Scott, director de la pel·lícula, va batejar d’aquesta manera el que, a més d’escenari, és un personatge del film, perquè és un admirador de les novel·les de Joseph Conrad (1857-1924), la millor de les quals, al meu semblar, és justament aquesta. N’hi ha d’altres fins i tot més famoses i també dutes a la pantalla gran, com El cor de la tenebra, Lord Jim o L’agent secret. Nostromo (1904) descriu l’ambient social i polític d’una república bananera llatinoamericana, infestada de revolucions, la principal riquesa de la qual és una mina de plata. L’antiheroi tràgic que dona nom a la novel·la és un exmariner, capatàs dels treballadors del port de Sulaco (a la república fictícia de Costaguana); persona de gran valentia, força física, capacitat de lideratge i d’una llegendària i incorruptible honradesa, cosa que el converteix en l’home de confiança de la família Gould, amos de la mina Sant Tomé. Durant una de les endèmiques revolucions del país, hom li encarrega la perillosa tasca de salvar i amagar un enorme carregament de plata de la mina en una illa propera a fi que no caigui en mans dels rebels. Nostromo (sobrenom que procedeix de l’italià: el nostre home), amb enorme risc de la seva vida, compleix heroicament amb la missió. Després, però, se sent menystingut pels interessos capitalistes als quals ha servit i, decebut, comença a corrompre’s secretament, robant i fent ús, lingot a lingot, de la plata que preserva, víctima d’una avarícia sobrevinguda.

A la novel·la, la plata no és simplement un metall preciós i cobejat, és un símbol moral: representa l’imperialisme econòmic dels americans (de fet, la novel·la s’inspira en la intervenció americana per separar Panamà de Colòmbia, a fi de controlar el canal), els quals prometen ordre i progrés però generen opressió i inestabilitat, corrompent tot el que toquen. En llegir àvidament el llibre vaig apuntar un comentari fet per Charles Gould: “Realment, és molt irracional exigir que un home pensi d’altres persones molt millor del que és capaç de pensar de si mateix.” Fa pensar...

tracking