El viatge logicofobista

Aquesta setmana s’enceta a Ca l’Arenas, Centre d’Art del Museu de Mataró, el viatge de l’exposició Logicofobistes 1936. El surrealisme com a revolució de l’esperit, que impulsa la Diputació de Barcelona, gràcies a les gestions que en el seu dia va fer la Marta Alòs, quan coordinava Cultura. A cada estació d’aquest viatge, l’exposició conviurà amb una atenció especial als logicofobistes vinculats amb el museu receptor. En aquest cas es presentarà una monogràfica de Jaume Sans, un dels artistes de la mítica mostra, que va acabar els seus dies al Maresme, prop de Mataró. Continuarà el trajecte al Museu de Sabadell, d’on era Andreu Gamboa Gonzalez-Rothwoss, seguirà al Museu de Mollet, que conserva un fons de l’escultor Alberto, un dels candidats a haver participat a la mostra, i després a Sitges, d’on era Magí Cassanyes, el gran crític d’art, i els pintors Jaume Sans i Artur Carbonell.

Jaume Sans era deixeble d’Àngel Ferrant a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, i amb Marinel·lo i Eudald Serra, formaven un trio d’amistat i fraternitat que havia exposat a la mateixa Sala Catalònia, just abans de la mostra logicofobista. L’atenció envers la seva persona farà créixer el que sabem dels logicofobistes, que encara amaga secrets que a poc a poc es van desvetllant. El projecte ajudarà a donar a conèixer l’aportació d’aquest grup, on l’escena lleidatana va tenir un paper protagonista gràcies a Viola, que va ser un veritable agitador del grup, al pintor Antoni G. Lamolla, que va ser el pintor que hi va concórrer amb més obres, i a Leandre Cristòfol, que hi feia la seva carta de presentació a Barcelona enmig dels surrealistes més experimentats.

El viatge dels logicofobistes lluita de manera ferotge contra l’oblit. Per començar no queda ja rastre de la Llibreria Catalònia, ni dels seus soterranis on penjaven les obres logicofobistes. Ara hi ha en aquest espai de la Ronda Universitat, una cadena de menjar ràpid. Dels dos ideòlegs tampoc podem dir que estiguin reivindicats del tot. Magí Cassanyes no ha assolit la dimensió de Sebastià Gasch, i Viola ha tingut una empenta amb motiu del centenari del seu naixement.

Fixem-nos en els 14 artistes. De tots ells, la que ha tingut una major fortuna crítica ha estat Remedios Varo. Cap d’ells té un museu propi, però una donació 39 de pintures de Remedios al Museo de Arte Moderno de Ciudad de México, feta per qui va ser el seu darrer marit, Walter Gruen, permet dimensionar l’obra d’aquesta logicofobista que va haver d’exiliar-se a Mèxic, on és considerada a l’alçada de Frida.

També podem parlar d’Àngel Ferrant, i del fons que conserva el Museo Patio Herreriano de Valladolid, amb 34 escultures, 406 dibuixos i 3.500 documents, i uns dedicació arxivística activa.

El Museu Morera de Lleida conserva el llegat de Leandre Cristòfol, i un conjunt creixent d’obres de Lamolla i de Viola, però de moment no està exposat al públic.

Fa uns anys es va crear a Blanes una Fundació dedicada a l’obra d’Àngel Planells, però a hores d’ara està tancada.

A partir d’aquesta estimativa tot va minvant. Maruja Mallo te una presència rellevant a les col·leccions dels museus i la resta de logicofobistes reclamen una major atenció.

No sabem quasi res de Nadia Sokolova, o d’Andreu Gamboa (l’únic espanyol que apareix a l’agenda de Walter Benjamin), i costa trobar obres penjades als museus d’Esteve Francès, Sans, Massanet, Carbonell o Ismael, tot i que aquest darrer, pel fet de ser canari i existir una tradició surrealista important a les illes, se’n parla.

El viatge que ara inicien de nou els logicofobistes ha de servir per donar a conèixer la dimensió d’aquest grup, truncada per l’esclat de la Guerra Civil. I una vegada difosa la seva història, els hauríem de tenir més visibles en els museus, on sempre representen una centralitat del moviment surrealista, que va ser convulsa i crítica.