Una qüestió d'aigües menors

Que ningú no s’esveri: no vull exposar per escrit cap elemental inclinació de la nostra fisiologia. O no exclusivament. Si he fet servir el sintagma aigües menors és perquè, al meu entendre, això de què tractaré –el pinyol de la qüestió– converteix cabals o baixades d’aigua ben respectables en una cosa molt més modesta, d’estar per casa. En donaré tres exemples inequívocs que, com a parlant de la bella llengua de Llull, March i Rodoreda, a mi sempre m’han entendrit. Per tant, una vegada més escric sobre la llengua. Sobre la nostra.

Em sembla que un cop ja vaig esplaiar-me, aquí mateix, sobre el pèlag, que és la manera com els penedesencs ens referim als bassals, tolls o xolls. Sempre m’ha intrigat aquesta denominació, tot i que, per a mi, resulta naturalíssima. Quan plou, els pobles i ciutats s’omplen de pèlags, fins i tot els que estan ben allunyats de la costa. Per què en diem així, no ho sé, però em sembla una forma de dir molt bella. És com si els vilafranquins, que no som gaire lluny de Vilanova, ens anostréssim el seu mar i el descomponguéssim en uns glops ridículs que esquitxen la nostra terra i el nostre asfalt –glops, però, d’aigua dolça–. El DCVB ens informa que a Manresa, Terrassa i el Camp de Tarragona també es fa servir pèlag en el sentit de toll. Perfectament, que diria Pla.

La segona expressió relacionada amb aquesta mena d’aigües menors és fer quatre gotes. “Han caigut quatre gotes que no han estat bones ni per regar les plantes.” No cal dir que sempre són moltes més que quatre. Un dia d’aquest setembre, però, a quarts de cinc de la tarda, en van caure estrictament quatre, i la casualitat va voler que jo mateix en fos l’únic beneficiari. Una se’m va estampar al front, un moment que badava contemplant els núvols tot passejant. La segona, a la mà esquerra. La tercera va trencar-se damunt l’espardenya que calçava. I la quarta, i última, se’m fongué a l’espatlla dreta, ja al carrer de casa. No n’hi va haver cap més. L’última expressió que vull glossar és la de fer un riu. ¿No la trobeu simpàtica? Rierols d’aigua pol·luïda –però no del tot, no malpenseu!– per tot allò que ens nodreix i que, finalment, no fem servir i, doncs, aviem.