SEGRE

COLABORACIÓN

Records que mereixen ser explicats en el centenari de Joan Oró Florensa

Records que mereixen ser explicats en el centenari de Joan Oró Florensa

Records que mereixen ser explicats en el centenari de Joan Oró FlorensaSEGRE

Creado:

Actualizado:

Any 2023, centenari del naixement de Joan Oró Florensa. Si la memòria no em falla, als 8 o 10 anys recordo la figura i amic dels meus pares de Joan Oró. Els llaços d’amistat de la generació del meu pare eren molt més forts i més generosos que els que establim avui en dia en el segle XXI.

La relació i lligam de Joan Oró venien perquè el seu cunyat Paco Oro, originari de Torrebesses, tenia amb el meu pare, Francesc Miarnau Puig (el Paco del Cafè), una forta amistat, que donava continuïtat a l’establerta amb la família Oró Florensa, de pastissers amb forn, botiga i casa a la cruïlla del carrer Comtes d’Urgell i Anselm Clavé. La pastisseria La Ràdio; de forner, Paco Oró, i al servei del taulell, la seva esposa, Teresa Oró. Quan el pare anava a Lleida, visitada obligada era l’advocat Celestí Pol i el forn de la Teresa i el Paco.

Al mateix replà i per Comtes d’Urgell vivia Joan Oró i la seva esposa Paquita amb dues filles l’any 1951. En algunes ocasions acompanyava els pares i, en arribar a la pastisseria, camí des de l’Alsina Graells a les 9.15 era bona hora per esmorzar una coca de recapte de llonganissa o arengada feta pel Paco Oró, que acompanyava amb un porro de vi negre. En algunes ocasions la senyora Teresa ens parava taula per dinar. Recordo un bonic rellotge carilló de taula del menjador que donava al carrer Comtes d’Urgell.

La sobretaula servia per a tota mena de comentaris, mentre amb el fill Francesc Oró, arquitecte, en alguna ocasió xafardejàvem una habitació del seu oncle on hi havia provetes i aparells de laboratori.Molts espanyols als anys 50 van buscar millores professionals i econòmiques fent les Amèriques: uns a Veneçuela o l’Argentina i altres als EUA amb la dificultat afegida de l’idioma. Llicenciat en química, Joan Oró va escollir els EUA el 1951. Va deixar la seva esposa i filles a Lleida.

En una de les visites a la casa de la Teresa i el Paco, la seva esposa Paquita llegí la primera carta d’arribada al país dels gratacels. Esmentava l’enyorança per tota la família, el repte que li venia i es feia ressò de l’emprenyament perquè a la duana li havien requisat unes llonganisses seques i pernil que portava de la seva Lleida deixada a mils de quilòmetres.Anys després, contemplàvem de tant en tant les fotografies en color que arribaven d’Amèrica amb la seva esposa i filles en diferents indrets del nou continent on va desenvolupar tot el seu saber. El seu tarannà obert era comentari obligat amb les trobades del meu pare a la pastisseria o quan venien a Torres de Segre amb el seu Citroën negre (Pato de 7 cv) a assaborir la fruita d’estiu, en especial el préssec d’agost.

A la dècada dels anys 80 estàvem dinant al restaurant La Huerta, i entre caragol i caragol veig entrar el Dr. Joan Oró per assaborir el més natural de la cuina lleidatana. El vaig saludar i em vaig donar a conèixer.

Havien passat més de 30 anys. Els seus cabells blancs i el meu metro vuitanta havien canviat les nostres figures dels anys 1950-1951. Soc Miarnau, fill de Paco del Cafè de Torres de Segre.

La seva abraçada i l’encaixada de mans van fer girar molts caps. Les seves paraules van ser de record: “El teu pare, el Paco del Cafè, feia els millors préssecs d’agost que he menjat en ma vida.” La llonganissa i el pernil requisat a l’entrada als EUA i els préssecs del Paco del Cafè estaven dins l’arxiu i record d’aquest home savi del segle XX, de qui, com a lleidatà, cal guardar un gran record, i que la seva família i nets, Teresa i Francesc Oró, van viure de molt més a prop gaudint del seu caràcter obert i lleidatà de pro.

tracking