La prova del cotó, més fiable que les ‘competències bàsiques’

Anys enrere no la feia anar. Amb el temps –alguna tara ens ha de sortir– m’he tornat una mica més maniàtica. Un cop he comprovat que els alumnes escriuen correctament nom, cognoms i adreça completa, els demano que m’ensenyin la carpeta. Consensuada per no sé qui a la secundària, la carpeta ha esdevingut la substituta incompetent de l’enyorat carpesano. Com que els alumnes s’organitzen cada cop millor, ja no cal atrapar-los el criteri amb anelles de ferro. Sempre els dic “vigila que no se t’obri i et caigui a terra, aquesta carpeta, que et farà un desgraciat”.

Obrim la carpeta i en busquem el centre: aquelles dues planes amb requadres que esperen amatents que l’artista hi estampi el nom de les assignatures del curs en qüestió. Deixant de banda la paleta de colors i les variades cal·ligrafies, m’impacten les variacions que són capaces de generar els noms de les matèries. Hi trobem castellá, françés, musica, ingles o, fins i tot, unes matematiques embotides en un espai d’una mida que no han sabut gestionar abans d’agafar els fosforescents. CATALA em dol especialment; és l’estendard de la guerra perduda. Que porten accent les majúscules? Sí, fill. I les oracions també comencen amb majúscula i acaben amb un punt. Si els punts han de ser seguits, a part o finals ja ho farem un altre dia, que la fitxa d’ortografia no s’espera.

Un apunt sobre els fosforescents. I sobre els tipp-ex i les gomes amb tapa i les maquinetes amb dipòsit. Som escola verda amb llibres socialitzats –els prohibiria–, però permetem l’ús d’artefactes inútils, impossibles de reciclar i que costen una pasta.

Només demano un llapis, la tradicional tríada de bolis, i goma i maquineta simples. Remena els estoigs que vulguis, que hi ha de tot menys el que necessiten. Per cert, als que tapen i destapen bics de manera compulsiva: la tinta no s’evapora; els podeu destapar en començar la classe i tapar-los quan acabeu.

Quan la carpeta està retolada com Déu mana, ja podem perdre tres hores a trobar la maleïda fitxa d’exersisis d’accents i dièresis que els fan omplir dia sí dia també. Sempre és al compartiment que no toca si és que hi és. Els fulls que volen lliures tenen el mal costum de perdre’s pel camí. Igual que el senderi.