Dret a un habitatge digne i adequat
Executiva Comuns Terres de Lleida
Dignitat i adequació són les principals característiques amb les quals l’ordenament descriu el dret a l’habitatge, un dret que imposa sobre els poders públics l’obligació d’orientar les polítiques en benefici de tota la ciutadania. Tant rellevant és que la seva dimensió social condiciona i limita l’exercici d’un altre dret troncal: el dret a la propietat.
L’habitatge s’ha convertit en la principal preocupació dels catalans i les catalanes, especialment a les franges més joves, i la crisi habitacional és ja una emergència respecte a la qual cap govern pot eludir responsabilitats. No obstant, és també un fet que la qüestió és molt polièdrica i que no hi ha fórmules absolutes que responguin a totes les urgències: no és el mateix la manca d’habitatge en entorn urbà que als pobles, no és igual l’esforç per l’emancipació dels joves que la dignitat de la gent gran, no és el mateix habitatges buits per especulació que d’altres per abandonament, no és equivalent la resposta davant les famílies vulnerables o dones víctimes de violència que els esforços per revertir el despoblament rural...
En conseqüència, l’emergència habitacional s’ha d’enfrontar amb rigor i fent ús de totes les eines a l’abast de les institucions democràtiques.
És obvi que l’ampliació del parc d’habitatge social és un dels grans reptes. La intervenció del mercat és imprescindible pel foment d’una oferta assequible, tant a nivell de compra com –especialment– de lloguer, però també el blindatge legal perquè mai puguin caure en el mercat de l’especulació. En aquesta línia, la incorporació al parc públic dels habitatges i els terrenys de la SAREB és una mesura de justícia i en consonància a la urgència actual.
Una altra de les eines està en la regulació dels lloguers, enfortint la protecció de les llogateres amb mesures com la previsió de contractes indefinits, limitació de les rendes, lluita contra el frau del lloguer de temporada i l’abús del turístic i regulació acurada del lloguer d’habitacions. El camí obert assenyala la modificació de la Llei d’Arrendaments estatal, però no cal oblidar que Catalunya té competències pròpies en dret privat, per la qual cosa la possibilitat de desenvolupar el Dret Civil català i fer una regulació catalana de l’arrendament d’habitatges (que ja ha estat plantejada políticament i declarada constitucional pel TC) és una via que cal explorar.
També la lluita contra els habitatges buits, molts d’ells sotmesos a l’especulació, provocant un mercat immobiliari captiu, però també d’altres senzillament abandonats, especialment per qüestions hereditàries. Una política fiscal que penalitzi aquestes “cases sense família” o una política administrativa, que posi en valor l’acció de la Generalitat per fer seus a preu 0 els habitatges vacants o sense hereus directes (circumstàncies molt habituals als nostres pobles) ampliaria l’oferta d’habitatges i en posaria molts d’altres en mans públiques.
Finalment, la reforma de les hipoteques, acabant per sempre amb les pràctiques abusives sobre els compradors, i una reforma processal, que concedeixi als deutors hipotecaris un dret d’adquisició preferent del seu crèdit quan aquest sigui transferit entre financeres (habitualment, en “paquets” que compren fons voltors per valors residuals o en transmissions a empreses pantalla per evitar el mal reputacional del banc en l’expulsió d’una família de la seva llar).
A banda d’altres solucions imaginatives que sumarien també en els objectius connectats de frenar el despoblament rural i l’envelliment de la població als pobles, com el foment de les cooperatives d’habitatge, la recuperació i modernització dels contractes de masoveria, les bonificacions i ajudes per a la recuperació de cases i nuclis en llocs en declivi demogràfic, etc., etc., etc.
