La penyora

Un d’aquests dies enrere vaig viatjar a Madrid. Qüestions professionals. Una vegada més, la capital aclapara. Grans avingudes, amples, llargues, amb molts cotxes, i, també, sorolls, botzines, gent, i més gent. Edificis grans, especialment on hi ha les seus i les oficines dels ministeris i altres organismes governamentals, que, per si sols, amb la seva presència, manifesten el poder.

Però no volia parlar pas de les places, carrers i edificis de Madrid, que se’n podria parlar molta estona, sinó d’un fet anecdòtic que vaig viure al tren, quan em disposava a començar el viatge de tornada, i que té relació amb la penyora que vaig deixar damunt del seient, en aquest cas, la tauleta compartida entre quatre seients confrontats, per tal de deixar una marca sobre el lloc que em corresponia ocupar.

Aquest costum de deixar una penyora sobre el lloc que hom ocupa, marcant la possessió sobre l’espai amb un signe visible amb un objecte qualsevol, un mocador, un llibre, un paquet, una cartera de mà, o un ram de flors, forma part de l’aprenentatge social i cultural que es transmet comunitàriament i que, en el meu cas, tinc assumit com a norma des que era petit.

És a dir, en la convivència habitual a casa, al col·legi, al poble, a la feina, i/o amb el grup transmetem el coneixement i les normes de conducta d’uns a altres, i així, sense esforç aparent, es conformen i assumeixen les normes socials que regulen la convivència i fan possible la pau social.

Doncs aquella tarda, només pujar al tren i localitzar el lloc que em corresponia, deixo dos diaris sobre la tauleta, que, com tinc costum, havia comprat al quiosc de l’estació, i giro cua per anar al servei, atès que sempre és bo començar el viatge amb el ventre tranquil.

Quan torno. Gran sorpresa, els diaris ja no hi són. Han desaparegut de la tauleta, i al seient hi ha un senyor amb l’ordinador obert. Miro al volt amb cara d’interrogació, i una noia que ja estava asseguda quan vaig deixar la penyora, m’assenyala amb la vista un senyor gran, que es cobreix el cap amb una gorra blava, assegut en un dels seients de l’altra banda del passadís, que llegeix amb molta atenció un dels diaris que jo havia deixat com a penyora i senyal del lloc que tenia assignat.

El miro i dic: perdoni, però no em deixa continuar i s’excusa dient que pensava que els diaris estaven abandonats, i me’ls retorna.

Li ofereixo un dels diaris per tal que pugui continuar amb la lectura que havia iniciat, però declina l’oferiment, malgrat que insisteixo un parell de vegades. Penso si s’haurà adonat que ha tingut un comportament improcedent, i que s’hagi autocastigat.

El tren arranca i deixem enrere gratacels mentre ens endinsem per les planes messetàries a punt de segar, els boscos d’alzines i rebolls. Fullejo un dels diaris, i l’ofereixo al desconegut viatger de la gorra que havia demostrat tenir moltes ganes de llegir-lo, i aquesta vegada, l’accepta, i acaba la lectura abans d’arribar a Lleida.

En arribar, em queda el dubte sobre si continua vigent el concepte social de penyora com a senyal d’ocupació d’un lloc o un seient tren i/o al cinema, i em sabria pensar que només perdura el concepte mercantil de penyora com a cosa deixada en garantia del compliment d’una obligació.