T’ha agradat?

–“No”.

–“Ah, no?”, replicà la noia encarregada de rebre els visitants de l’exposició temporal instal·lada a la seu barcelonina de l’anomenat Museu Terra; i amb cara d’incredulitat, atesa la negativa per a la qual no havia estat preparada, va afegir: “per què no?” Fa uns tres mesos d’aquesta situació, i no em disposaria a elaborar la disquisició següent si no fos que ha estat notícia la pròrroga, fins al 30 de maig de l’any que ve, de la mostra Plàstic. Genial o pervers?, o sigui, que aquesta haurà estat oberta al públic un any i set mesos, més del doble del temps previst en un inici. I és que l’assumpte que el mateix títol planteja té tela (no sé si de propilè) per estona… però, tractant-se de la Fundació Carulla (la cara C d’un dels hòldings agroalimentaris més importants del país, impulsora del museu afincat a l’Espluga de Francolí i de l’espai que hi ha al Poblenou), aniré al gra, donant per fet que la proposta ha estat pensada per a atenuar l’oposició que les activitats empresarials de caire extractiu poden generar, és a dir, aquelles que exploten i aprofiten intensivament els recursos naturals, com ara la terra. Per què no, aleshores? –“Perquè és pobra”, vaig abreujar llavors. Perquè el tema no es limita al plàstic. Perquè no hi ha res de genial en la qüestió formulada i, senzillament, perquè tot plegat és pervers. Perquè tal narrativa –la de l’ecopostureig, l’ecoblanqueig o el rentat d’imatge verd– és performativa de la resposta, la qual cancel·la tota possibilitat d’esmenar el model que la dictamina. Perquè la responsabilitat de la derivada neoliberal de nou es fa recaure en les persones, i no, en canvi, en els capitals que tot ho poden, que tot ho manegen, que tot ho trinxen… Anomenar “Terra” un museu que, a finals de la dècada de 1980, fou concebut per explicar la vida rural tradicional –romànticament i nostàlgicament– és una giragonsa i una presa de pèl majúscula. Per si no n’hi hagués prou, aquesta institució transmutada s’anuncia així: “Museu Terra. Cultura rural sostenible”, una proposició edificant que permet continuar amb el joc de disfresses… perquè, jo també us pregunto, de qui depeneu per viure? Dirigir la mirada cap a allò global és insuficient i desvia l’atenció; altrament, si hom no es vol desentendre de l’obligació envers allò que localment s’ha pervertit, millor seria fixar l’ull a la terra i acabar amb el mal que se segueix produint. Stop. Cosa que no vol dir reparar-lo. Punt.