Elogi de la paraula Eutanàsia

El dia 21 de març de 2021 s’aprovà la LORE (Llei de la Regulació de l’Eutanàsia). Els mitjans de comunicació se’n feren ressò i els membres de l’associació DMD (Dret a Morir Dignament) ho celebràrem, atès que era un objectiu pel qual havíem estat treballant aferrissadament durant anys. Amb tot, aquesta llei no ens satisfà, hem de tenir l’esperança que els poders públics, fent una correcta interpretació de la Constitució espanyola, transformin radicalment la interpretació humana de l’eutanàsia i en un futur la puguem veure modificada i millorada.

Llei en mà, ara toca estudiar-la, no quedar-nos únicament amb el preàmbul, i reflexionar sobre els àmbits restrictius i els que per omissió no estan contemplats, i de manera especial veure com s’aplica. D’entrada podem afirmar que és un guany haver conquerit (fins a cert punt) un dret social: la llibertat de poder escollir el final de vida. Però... tinguem en compte que el terme “regular” és sinònim de “preceptuar”, “codificar”, la LORE no obre la porta a la llibertat / llibertinatge que tracta de matar l’ésser humà. La llei deixa molt clares les condicions en les quals és legal aplicar l’ajuda a morir: malaltia greu incurable, patiment greu crònic i impossibilitant que provoqui un sofriment físic o psíquic insuportable. A més la persona peticionària ha de disposar per escrit de la informació referent al seu estat de salut, inclosa la possibilitat d’accedir a cures pal·liatives i tot un seguit de tràmits burocràtics. Aquestes condicions han de quedar explicitades en la sol·licitud, juntament amb la conformació que el malalt fa la petició lliurement. Totes aquestes situacions han de ser certificades per dos metges/esses. En cap moment la LORE té en compte l’autonomia de la ciutadania i “el lliure desenvolupament de la llibertat”, com contempla la Constitució espanyola (art.10). L’única finalitat per la qual els poders públics poden, amb ple dret, violar la llibertat d’un membre d’una comunitat civilitzada contra la seua voluntat, és quan l’exercici d’aquesta voluntat perjudiqui els altres membres de la comunitat. Aquest punt de vista no es contempla en la LORE, la compassió preval sobre la llibertat individual.

La Llei no ha tingut en compte els valors constitucionals en redactar els seus articles. L’autonomia del ciutadà queda claríssima a la Constitució i ho acabà de reblar la Llei de l’Autonomia del Pacient, on es pot llegir “Ningú pot ser arbitràriament privat de la seua autonomia i l’Estat no pot actuar i legislar amb la passivitat política” que ha demostrat la LORE en no haver aplicat la norma constitucional fonamental al fet eutanàsic, ja que el resultat és un exercici de violència política.

L’eutanàsia és la voluntat de morir d’algú que considera la seua pròpia mort com un bé, i en sentir-se impotent per a obtenir aquest bé, demana ajuda. Si hi ha un/a metge/essa que accepta la invitació, consensua la situació amb el peticionari i finalment li proporciona aquesta ajuda.

Aquest concepte d’eutanàsia és el que pretenem elogiar amb aquestes ratlles, que no tenen cap pretensió més que oferir un tastet del llibre Elogio de la eutanasia del doctor i periodista Fernando Pedrós Pérez, Icària Ed. 2025, en què l’autor pren partit per una mort digna, superant les barreres imposades per una tradició jurídica i cultural que subordina l’autonomia de l’individu a comandaments heterònoms i normes repressives...