Recursos humans a presons, una gestió caòtica

Són dades del Centre Penitenciari de Ponent. Més del vuitanta per cent dels caps de servei, els principals responsables de la seguretat del centre durant el seu servei, ocupen els seus llocs de treball de forma provisional. Una data contundent: el darrer concurs de trasllats de caps de servei, de fa sis anys, va establir un trist rècord, propi d’una administració tercermundista, que ens causa vergonya i ràbia a parts iguals: des de la seva publicació, el dos de maig del dos mil dinou, fins a la seva resolució, el vint-i-u de juny del dos mil vint-i-dos, van passar trenta-set mesos ben bons.

Percentatges de provisionalitat, igual d’inacceptables, els trobem entre els comandaments intermedis que són caps de mòdul (més del seixanta per cent) en llocs base, tant de l’àrea de seguretat (més del setanta per cent) com de l’àrea de prestacions (més del setanta per cent). Percentatges, inacceptables també, els tenim a l’àrea de tractament, per sobre del seixanta per cent. Faltaria l’àrea d’oficines, on les vacants són cobertes, principalment, sense control i de forma aleatòria, per treballadors i treballadores en situació de segona activitat. L’administració de la Generalitat és un desastre, fins i tot en el tracte amb la direcció del centre: el cent per cent de la direcció està nomenada de forma provisional.

En condicions normals, les vacants, per jubilació sobretot, que es generen al centre haurien de ser cobertes amb els corresponents concursos de trasllats. Una altra data que provoca vergonya aliena: el darrer concurs de trasllats de llocs base es va publicar fa 10 anys, mentre que en el mateix període de temps els companys de presons de l’estat han tingut 9 concursos. S’ha de dir que l’administració de l’estat no és precisament un model a seguir, però no arribem al seu nivell.

Com és possible cobrir les vacants davant la falta sistèmica i sistemàtica de concursos? Les solucions de l’administració de la Generalitat són tot un seguit de despropòsits i mesures absurdes. Diferents convocatòries de comissions de serveis, encàrrecs en funcions, assignacions provisionals i diferents tandes de substituts i reforços que són mà d’obra barata amb moltes obligacions, pocs drets i contractes de curtíssima durada. En definitiva, se’n foten de les lleis, dels terminis (avui mateix el diari oficial amplia el termini de publicació de les llistes d’opositors) i, en especial, dels treballadors.

Sí, és una burla als treballadors i treballadores. A tots i cadascun dels treballadors i treballadores lleidatans que cada dia es desplacen a treballar als centres de la resta de Catalunya i que no poden optar a les places vacants dels centres penitenciaris de Lleida per la falta de concursos. Resulta molt dolorós que les nombroses jubilacions que es generen al centre de Ponent no es cobreixin. Molts d’ells treballarien, de segur, a Lleida. Certament tot plegat és una ironia en un Departament anomenat de Justícia.

Aquesta falta de certeses i la impossibilitat de preveure el futur laboral i la conciliació generen desànim, desencís i, segurament, explicaria una part de l’absentisme laboral que patim a presons.

L’article onze de l’acord, signat en contra de les plantilles i sense la signatura de CSIF, diu que anualment es realitzaran les convocatòries corresponents per als llocs base i de comandament del col·lectiu penitenciari.

Un incompliment dels molts incompliments d’un acord que ja és paper mullat. Després d’un any de nou govern no hi ha excusa possible i estaria bé que comencessin a despertar-se i a prendre decisions. En cas contrari, la nostra obligació, com a sindicat, és reaccionar de forma ferma.