Desenaris

No és senzill mantenir-se deu anys anant a contracorrent, defensant una empresa que alimenti l’esperit individual i comunitari i plantant cara a l’hegemonia de la banalitat; i encara és més complex en un entorn problemàtic com el de les “ruralitats”. Això és el que porten fent dues iniciatives que tenen el meu reconeixement i, de ben segur, el de molts dels que avui em llegiu. Perquè el cas és, plantejat irònicament i a la francesa, per què fer-ho fàcil quan ho podem complicar? o, dit de manera més planera, per què llençar la tovallola quan podem comprometre’ns?

L’any passat, el forn de La Garbiana de Tarroja de Segarra va celebrar el desè aniversari. El 2014, va néixer en el si del projecte agroecològic que, cinc anys abans, quatre joves d’aquesta localitat –de cent setanta habitants– havien iniciat amb l’objectiu de recuperar el cultiu de blats antics. Tota una heroïcitat, trobant-se a pocs quilòmetres de l’anomenat per Roger Vinton “gegant de la Segarra”. La fabricació de farines i, posteriorment, l’elaboració de pa i altres exquisideses a partir d’una massa mare reposada i treballada amb delicadesa, va sorgir amb certa naturalitat. Tot i així, d’aquella proesa actualment només en queda el forn i la venda directa dels productes que s’hi couen, com les coques de pa, anisades i ensucrades, que encara ara endolceixen més d’una llar de les comarques ponentines.

Enguany, el Bar Centro Maldà també ha assolit una dècada d’existència. El 2015, la recuperació del local de l’antic Centre Catòlic Agrícola per part d’un grup de joves autòctons –viatjats– i altres de nouvinguts, va permetre la dinamització cultural d’un municipi –amb dos-cents quaranta habitants– caracteritzat pel despoblament, com és habitual en les nostres contrades. Avui, la cooperativa Al Centro la Vida es fa càrrec del bar, on es reuneixen veïns i visitants per gaudir de l’oferta gastronòmica, fer la partideta, petar la xerrada, o bé participar en les diferents activitats que es programen, com debats, presentacions de llibres i concerts... tenint clar que les “ruralitats” també han de ser feministes, ecologistes i socialment justes, o no seran.

Tots dos projectes han passat per múltiples vicissituds –només faltaria!–, però si n’he de destacar una és la dificultat de teixir complicitats entre les persones que els lideren o que en algun moment els han liderat. Res no és més dur i gratificant a l’ensems... fins i tot més que l’intent de subvertir l’statu quo. Acceptades doncs les pròpies contradiccions, com suggeria en començar, no hi ha res que perduri sense embolicar la troca. Perquè, ja se sap, el més còmode és no implicar-se, no posar-se mans a l’obra... per a menesters com aquests el bricolatge de cap de setmana no compta.

Gràcies per la vostra constància i esforç, i per molts anys!