L’aigua i l’avi

Corria l’any 1985, quan la senyoreta Josefina va proposar a la classe de cinquè que penséssim un tema per fer un treball d’investigació. Recordant aquell moment, encara ara em recorren pel cos l’emoció, la impaciència i el neguit. Tot m’interessava i res no em convencia prou, per la qual cosa, una vegada més, vaig acudir a l’avi, una figura clau en el meu desenvolupament personal. Assegut al seu costat, com de costum, li devia inflar el cap fins que vaig demanar-li dubtós: quin tema escolliries, tu? La seva resposta va ser clara i rotunda: “L’aigua.” “L’aigua?” vaig dir estranyat, aleshores, sent com era un minyó de deu anys per a qui l’aigua mai no havia estat un problema…

L’avi era pagès i segarrenc, i la terra assedegada el colpia de tal manera que no vacil·lava gens ni mica quant al que és important i imprescindible per a la vida. Val a dir que ell també havia estat col·laborador de SEGRE i, en alguna ocasió, havia fet memòria de les infraestructures hidràuliques bàsiques per a la subsistència de la pagesia: basses, peixeres i séquies que, construïdes en rius i rieres, com el Sió, l’Ondara i el Corb, proveïen d’aigua les cases, els horts i els molins fariners, com els que la família Cava havia regentat a Guissona al curs del torrent del Passerell.

A diferència d’aquell sistema, la construcció del Canal Segarra-Garrigues (l’anomenat Canal Superior Auxiliar d’Urgell o “Supercanal”, als anys 1920) ens situa en el punt que tant l’angoixava, la pèrdua de recursos, de biodiversitat i d’humanitat, ja que en connivència amb el liberalisme realment existent (la legislació ad hoc i les grans empreses agroalimentàries i financeres) els fons d’inversió privats nacionals i internacionals fan i desfan des de la distància, rematant el model familiar que, de bell antuvi, ha anat seguint la veta i cedint l’administració de la terra.

Fa pocs dies, a la seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs es va presentar el documental Broll, una terra oberta en Canal, de Miquel Ardèvol i Enric de Gispert, elaborat com a colofó del projecte REG Inundacions artístiques al Canal d’Urgell, a cura de l’amic Pau Minguet. Fent parada a la primera casa de comportes, a Ponts, al pont del ferro d’Agramunt, a la casa canal, a Mollerussa, al salt de la segona màquina, a Juneda, i als Patamolls de Montoliu de Lleida, el vídeo se serveix de la dèria de cinc artistes i de llur comitiva per entrellaçar història, paisatge i reflexió crítica; prenent el Canal d’Urgell com a construcció emblemàtica a les Terres de Ponent pel que fa a la modernització agrària i a les superestructures que la van afavorir.

Quanta raó tenia l’avi: l’aigua és cabdal! Perquè sense aigua no hi ha vida, i hi afegeixo, no poder-ne tenir cura i dependre de marcs ideològics i normatius alienants ens afebleix socialment i ecològicament. Però, com que n’hi ha que ens volem ben vius, ens l’apropiem encara que sigui simbòlicament i en defensem un ús just, al marge de l’especulació i l’espoli. Per això, perquè “defensem la terra” i “volem pobles vius”, cal abraçar aquest corrent –malauradament, no majoritari– que el proper diumenge es manifestarà a Lleida. Allà on tot hi fa cap!