No és un pacte, és un miratge
Portaveu adjunt del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Lleida
El govern municipal ha presentat aquests dies el que mal anomena Pacte per la Convivència i el Civisme. Malgrat el títol solemne, el document no reuneix cap dels requisits per considerar-lo un veritable pacte de ciutat. No hi ha compromisos a assumir per les parts signants, ni acord polític d’aprovació referendat pel ple municipal, ni signants, ni calendari, ni pressupost, ni mecanismes de seguiment... En definitiva, no és un pacte: és una declaració d’intencions sense força política ni contingut transformador. O sigui, paper mullat o, encara millor, un brindis al sol. Un més...
La convivència és massa important per reduir-la a una campanya de màrqueting. Lleida necessita una política pública seriosa en aquest àmbit i això vol dir corresponsabilitat, transparència i avaluació, no titulars, selfies ni eslògans. Quan el govern busca adhesions a un text immadur i sense debat previ, confon la ciutadania i projecta una falsa imatge de consens que no existeix.
Un pacte de ciutat, per definició, és un acord que suma, que neix del diàleg i que es fonamenta en la confiança. Ha d’incloure objectius clars, indicadors de seguiment, pressupost i una comissió plural que garanteixi el control democràtic. És el que s’ha fet amb altres pactes reals, com el Pacte per la prevenció de l’equitat eductiva a nivell municipal, elaborat amb rigor, participació i compromís. O els pactes nacionals contra la segregació escolar, per la Llengua, la Salut Mental, la Recerca... Pactes tots aquests amb una clara voluntat de ser efectius. En canvi, aquí s’ha optat per la via fàcil: anunciar un acord sense haver-lo construït. El que no se li pot negar a l’alcalde Larrosa és la innovació: demanar l’adhesió a un pacte sense pacte.
Des d’Esquerra Republicana defensem un veritable Pacte per la Convivència, amb mandat del Ple i implicació real dels grups municipals, les entitats socials, educatives, culturals i veïnals que l’assumeixin. Un pacte que defineixi eixos estratègics, accions concretes i indicadors públics i que tingui un pressupost plurianual. Només així la convivència es pot traduir en polítiques efectives, no en declaracions que s’esvaeixen amb el temps.
A més, el govern pretén fer conviure aquest suposat pacte amb una Ordenança de Convivència i Civisme que encara està en tràmit i que, en molts punts, resulta contradictòria amb els valors de la Carta de Valors que s’ha presentat juntament amb el pseudopacte. Mentre el text del pacte parla de valors com la generositat, l’acollida, la inclusió o la solidaritat, l’ordenança aposta per un enfocament punitiu, només basat en sancions i control. No es pot parlar de convivència si la primera resposta davant la diferència és el càstig. Convivència vol dir reconèixer i respectar la diversitat, generar espais comuns i treballar des del diàleg i la mediació. Vol dir tenir cura dels vincles, dels barris i de les persones. I això no s’improvisa ni s’imposa: es construeix amb lideratge, amb recursos i amb voluntat política. Per això hem decidit no adherir-nos a aquest fals pacte. No per oposició, sinó per coherència. Perquè no volem contribuir a una ficció que disfressa de consens el que és sols un relat de govern.
Lleida mereix un acord real, amb fets i no només amb paraules. Més participació, menys propaganda. Més diàleg, menys improvisació. La convivència no pot ser una paraula buida penjada a un cartell institucional: ha de ser una pràctica quotidiana, una manera d’entendre la ciutat i de cuidar-la.
Quan la política confon aparença amb acció, el perill és perdre de vista allò essencial: que darrere de cada mesura, de cada ordenança i de cada titular hi ha persones. I les persones no necessiten discursos, necessiten respecte, escolta i compromís.
La convivència no es decreta: es practica, es cultiva i s’exerceix cada dia. I només si ho fem de veritat podrem parlar, amb orgull i amb sentit, d’una Lleida que viu i conviu.
